El perquè d’un canvi inesperat

Després de passat un temps des que vaig comunicar la meva decisió de deixar d’entrenar a la UEM, crec que és el moment d’explicar els motius de la meva marxa, ja que la informació que fa arribar el club i el seu entorn té poc a veure amb els motius reals que van motivar la meva decisió.

Suposo que tothom deu saber, a aquestes alçades, la diferència que existeix entre el bloc del bàsquet masculí i el bloc del bàsquet femení a dintre del club. Quan parlo de diferències vull dir diferències a l’hora de transmetre una sèrie de valors que, personalment, entenc que són innegociables.

En les 11 temporades que he pogut treballar en la UEM he tingut molt bons moments però també he tingut grans decepcions amb la part directiva del club. La meva feina en els 30 anys que porto entrenant ha fet que, en el món del bàsquet català, el meu nom sigui un referent en quant a bàsquet de formació i és un orgull per a mi que sigui així.

Vaig tenir una última reunió/comiat amb el club; un cop sortit d’allà, penso que les raons de la meva sortida s’han de conèixer per mi i no per part de ningú més, ja que sembla que, finalment, jo tinc la culpa d’una situació que no he buscat ni he creat, en contra del que s’està fent creure.

En tota relació entre club i entrenador hi ha punts de trobada i punts de desacord. Habitualment acostumo a entendre i a respectar els punts de desacord perquè entenc que és el club qui marca la línia a seguir. De vegades és complicat donades les diferències que veus en segons quins casos i la valoració que el club fa de tots i cadascun dels components del staff tècnic. En aquest cas també ha estat així. Aquests punts de desacord es van acumulant i van omplint un dipòsit, el dipòsit de la paciència, fins que arriba un dia en què aquest dipòsit està ple i ja no hi cap res més. Això és exactament el que ha passat, el meu dipòsit s’ha omplert de tal manera que ha vesat, en part per culpa d’una persona que no te res a veure amb el bàsquet masculí de l’entitat i en part per culpa de tots aquests punts de desacord.

Arribats a aquest punt vaig decidir plegar i el club em va intentar convèncer perquè reconsiderés la meva decissió. Jo, sí vaig posar una condició per tal de continuar, però no vaig prendre la meva decisió només per aquesta raó, com s’està fent veure. Tot el que ve després d’això ni ho he entès ni ho entendré mai però és la decisió del club.

1 Jo no he enganyat mai a ningú…

2 El club, a mi, em diu una cosa i a l’altre persona li deu dir una altra.

3 L’altra persona decideix un dia que marxa i a l’altre que es queda. I el club li permet.

4 Els meus valors son absolutament diferents als seus i als que el club demostra que defensa.

5 Acostumo a acatar les directrius del club (12 jugadors per equip). No faig més comentaris…

6 Intento formar entrenadors al mateix temps que formo jugadors.

7 Intento ajudar el club presentant projectes per tal d’intentar millorar el nivell.

Podria continuar fins una llarga llista però crec que amb això n’hi ha prou.

He volgut  fer aquestes línies perquè no em penso quedar parat mirant com se m’està culpant d’una situació que no he creat i després d’un temps en que el club s’ha mogut per tal de “quedar be” amb tothom resulta que jo quedo com el dolent de la pel·lícula i això no ho penso permetre de cap manera. Fa temps vaig escriure el post anterior en què donava les gràcies al club pels anys que he pogut treballar. Em reafirmo totalment en tot el que vaig escriure però, després de veure el que he vist, no puc més que explicar el motiu real de la meva marxa.

En resum, el club aposta per títols, campionats i mentides constants d’una persona que ja ha demostrat la seva manera de fer abans en altres llocs, per tant jo tinc clar que no vull entrar en aquest joc.

Parlant d’un altre tema que penso que és important, la temporada passada es va acordar fer, conjuntament amb Salesians, el campus d’estiu i es va dur a terme el primer campus Salesians-UEM. Jo he estat dirigint aquest campus des de fa 6 anys, quan va ser el mateix club qui em va recomenar per fer-ho. Aquesta temporada l’acord segueix vigent, encara que en aquest cas el club ha decidit no fer cap mena de publicitat del campus ni al web, ni a les xarxes socials. Sí, per contra, ha fet publicitat d’el campus de tir d’en Josep María Margall, que inicialment no te res a veure amb el club i contra el que no tinc res en contra, tot el contrari. Això demostra, un cop més, que no se sap separar una cosa d’una altra. Quan vaig decidir plegar el club va canviar radicalment la seva actitud respecte la meva persona i les activitats que, fora del club, organitzo.

Inicialment em va saber molt greu marxar del club i encara a dia d’avui sento la mateixa sensació, més encara amb els amics que deixo, però sobretot, ara, després de veure la manera d’actuar del club en un moment difícil per a mí com ha estat la pérdua de la meva mare i els dies que vaig pasar a l’hospital acompanyant-la, he de dir que no m’empanadeixo gens de la decisió que vaig prendre. Aprofitar aquells dies per fer el mal que van fer és una acció mesquina i de molt mal gust. Com diu el dit, “el tiempo pone a cada uno en su sitio”. Espero que així sigui. També he de dir que una part de la junta va assistir al funeral, cosa que agraeixo de tot cor, però no treu la resta de coses que han anat passant, i això no ho perdono.

Ara, després de poder veure la manera de fer del club on he anat a treballar, l’AE Boet Mataró, estic més convençut que mai que la decisió que vaig prendre és la correcta. No va ser per falta de llocs a on anar, tot el contrari, vaig tenir unes quantes propostes per poder escollir a on continuaria treballant, i vaig escollir l’AE Boet per varies raons. Un club amb ganes de fer coses, des del màxim responsable fins l’entrenador més jove. Tothom treballa per millorar el que hi ha. S’organitzen un munt d’activitats que donen vida al club i que a poc a poc van fent que el club creixi. Potser no s'anirà a jugar campionats d'Espanya però el treball te una coherència i un objectiu clar a nivell de formació. I també hi ha defectes, defectes que s’han de treballar però amb aquesta actitud segur que es milloraràn.

Estaré, doncs, desenvolupant la meva feina a Boet Mataró com a Director Tècnic de la part masculina i d’entrenador del Mini A masculí i el Junior A masculí.

“Siempre me siento feliz. ¿Sabes por qué? Porque no espero nada de nadie; esperar siempre duele. Los problemas no son eternos, siempre tienen solución. Lo único que no se resuelve es la muerte. La vida es corta, por eso ámala, se feliz y siempre sonríe, solo vive intensamente.” 

William Shakespeare