lunes, 25 de noviembre de 2013

Sensaciones extrañas


Una mezcla de emociones y sentimientos se apoderaron de mí el pasado sábado. Como todos los sábados tenía partido con el mini que entreno esta temporada, hasta aquí nada diferente a lo que he hecho durante los últimos 30 años como entrenador. La diferencia estaba en que por primera vez iba a jugar un partido como visitante en la que fue mi casa durante las últimas 11 temporadas, el Palau Josep Mora en que juega la UEM, pero además lo iba a hacer ante un equipo que puedo decir que he “hecho yo”, ya que durante las dos últimas temporadas los he trabajado yo, prácticamente, desde cero. Los había cogido en premini haciendo un equipo con jugadores de dos equipos diferentes y alguno que llegaba de fuera sin apenas haber jugado antes y conseguimos un equipo en dos temporadas que jugaba a baloncesto. Sensaciones extrañas al ocupar el banquillo visitante, justo el contrario al que ocupaba no hace más de 5 meses.

Dos clubs han marcado mi vida deportiva, dos clubs que han sido muy importantes en mi formación como entrenador y como persona. El primero de ellos fue Bosco Horta de Barcelona, el club del colegio de los Salesianos de Horta, donde estuve durante unas 13 temporadas, primero como delegado, luego como entrenador y finalmente como coordinador. Éste fue el club en el que comencé mi formación como entrenador en el baloncesto. Fue el club que me vio crecer, el club que me dio la oportunidad de poder llevar un grupo de jugadores y el club que me permitió poder competir al más alto nivel en todas las categorías. De aquel club salieron personas importantes en el mundo del baloncesto como Joan Montes (Entrenador en el FC Barcelona en ACB y director de cantera en el mismo club) o Jordi Millera (Jugador ACB en diferentes equipos).

El otro club que ha marcado mi carrera deportiva ha sido la Unió Esportiva Mataró (UEM). Fui a parar a la UEM un mes de junio de 2002 cuando su Director Técnico, Albert Illa, me ofreció la posibilidad de llevar un mini masculino. Yo, por aquel entonces, entrenaba un cadete preferente en El Masnou y tuve que pedir permiso para poder entrenar en los dos clubs al mismo tiempo. No hubo problema y pude empezar a entrenar aquel mini. Un mini que con el tiempo y mucho trabajo se convirtió en el primer equipo masculino de la entidad que jugaba un Campeonato de España en categoría infantil. El primero y el último hasta el momento. La UEM me dio la oportunidad de poder entrenar a aquel equipo de jugadores que sorprendió a todo el mundo, empezando por mí mismo. De aquel mini todavía hoy tengo la oportunidad de trabajar con alguno de ellos como entrenadores. Es el caso de Albert Llanos o Víctor Morán, con quienes trabajo actualmente en Boet y con quienes estamos trabajando para poder incrementar el nivel de nuestros jugadores y equipos. El caso de Albert Illa, también es curioso puesto que actualmente comparte club conmigo como Director Técnico de la parte femenina en Boet.

Así pues, no es difícil imaginar la cantidad de recuerdos, imágenes y experiencias que se me pasaron por la cabeza el sábado cuando me disponía a llevar mi partido en el Josep Mora, esa instalación en la que he podido realizar toda una serie de actividades encaminadas siempre a impulsar el club en el que estaba trabajando. El partido en sí, aunque creo que fue el mejor partido que hemos jugado hasta el momento, no era importante ya que era otro partido más dentro de una temporada en la que estamos intentando cambiar la manera de entender el baloncesto de nuestros jugadores. Cosa que, aunque con muchísimo trabajo, empezamos a conseguir. Ellos empiezan a entender lo que hacen en la pista y para mí eso es vital en un jugador pero lo más importante de todo es que lo hacen con un cambio de actitud increíble y además se divierten jugando. Se puede pedir más?

Solamente me queda desear que la nueva etapa que emprendí esta temporada sea tan satisfactoria como las anteriores y en unos años pueda decir que fueron tres los clubs que marcaron mi carrera deportiva. Por trabajo no será y realmente creo que el éxito o no de cualquier empresa que realices reside en el trabajo y la persistencia. Hay que creer en lo que haces y hacer que todos los que te rodean también crean en ello. Solamente entonces puedes tener éxito en tus objetivos.

Seguiremos trabajando para lograrlo.

Si tienes un sueño, persíguelo!

viernes, 11 de octubre de 2013

Formació i més formació. Una inversió rentable o no…?



Començo aquesta temporada amb un projecte d’allò més engrescador. Podem dir que he fet un punt i a part en la meva vida esportiva. Després de sortir d’un club, UE Mataró, on he estat 11 anys com a entrenador i organitzador de campus i demés activitats relacionades amb el bàsquet, començo una etapa nova al capdavant d’un nou club, AE Boet Mataró, amb renovades ganes de fer un munt de coses pel desenvolupament del club però també per aportar tot el que pugui al nostre esport.


La meva feina com a director tècnic del bloc de masculí es centra, sobretot, en millorar la feina amb els més petits del club per tal de pujar el nivell dels nostres petits jugadors i poder donar un salt qualitatiu que ens porti a poder competir en els nivells més forts possibles, promocionar el bàsquet i fer entendre aquest esport com una manera de viure. Tinc el plaer de comandar un grup d’entrenadors amb moltes ganes de fer aquest salt necessari, entrenadors que estàn posant tot de la seva part per tal de millorar en la seva comunicació amb els jugadors, entrenadors que volen millorar la seva formació per tal de poder abocar tota aquesta formació en els seus jugadors. Estem posant especial enfasi en fonaments de base que necessitem que els nostres jugadors tinguin ben assolits per poder passar a altres aspectes tècnics i així poder evolucionar tal i com tenim previst en la nostra planificació. Tot això ens porta a fer un seguiment exhaustiu constant dels entrenaments i corregir els possibles defectes detectats.




Tinc cada cop més clar que s’ha de fer una inversió amb els més petits per tal de poder recollir després tot allò que volem. I, què volem? Volem que els nostres jugadors tinguin consciència de que estàn en el lloc més adient per aprendre. Que vulguin pertànyer al club per convenciment de que no estaràn enlloc millor que aquí. Volem invertir la tendència que hi ha ara mateix en que el jugador es planteja ràpidament la seva sortida del club. És una dura feina que requereix el seu temps però crec que amb el treball i els formadors correctes aquesta tendència es pot invertir. És per això que treballem cada dia amb tota la il·lusió del món.

Un cop tenim clares les idees principals de la nostra planificació estem creant un programa de formació per als nostres entrenadors per tal de millorar el treball que fan en el seu dia a dia. Es tracta de donar les eines necessàries per desenvolupar la seva feina de la manera més adient possible per tal de poder plasmar a la pista el que volem en la nostra planificació. Aquest és un projecte que em fa especial il·lusió perquè vaig intentar posar-lo en marxa un cop en el meu anterior club però no va ser possible poder dur-lo a terme. Espero que, en aquesta ocasió, es pugui realitzar i ser una eina més per als entrenadors de la casa.

En el marc de la promoció del bàsquet, en aquesta temporada 2013/2014 hem engegat de nou, desprès d’un parèntesi de quatre anys, un projecte que vam organitzar durant gairebé 10 anys. El prestigiós torneig Escobàsquet.

Escobàsquet és un torneig que va començar a organitzar-se el 1979 al Col·legi La Salle Bonanova de Barcelona i que durant molts anys va ser referent en el bàsquet de l’Estat espanyol en categoria minibàsquet. Durant alguns anys va cesar la seva organització degut a l’elevat cost que suposava per a l’escola fins que a la temporada 1995/1996 en què es va tornar a organitzar des de la secció de bàsquet de l’escola. El llavors coordinador dels equips masculins i exjugador ACB, Luis Blanco i el president de l’entitat, Luis Treviño, ens van dur a organitzar un gran torneig que va tenir la seva continuïtat durant alguns anys. Més tard i un cop sortits tots de La Salle Bonanova, un grup de persones que ja havíem estat en les últimes edicions vam voler continuar amb l’organització a fora de l’escola. Des de llavors vam organitzar al voltant de 10 edicions en diferents categories, des de premini a Parets del Vallès fins a una edició de Cadets a Mataró, passant per la de Mini cada temporada i continuant amb la de preinfantils a Tres Cantos (Madrid) o l’infantil a L’Hospitalet de Llobregat.



Ara, després de 4 anys de descans, tornem a tota la força del món. A la primavera de 2014 organitzarem una nova edició en categoria mini, que és la original i que volem tornar a intentar promocionar. Que millor per promocionar el bàsquet que fer-ho amb els equips de base o de formació?

Esperem poder tenir la confiança de tots els equips amb els que vam poder comptar en el passat per tornar a recuperar el prestigi que vam tenir no fa gaires anys. Estem començant ara a tancar temes i pròximament començarem a contactar amb els clubs per tal de cursar la nostra invitació i tenir un gran cartell a nivell nacional però també amb alguns equips de fora del territori español.

Realment, penso que, la millor manera de promocionar i recolzar el nostre esport és organitzar events en que es pugui veure el teixit viu que existeix al nostre país ja que últimament estem en el punt de mira dels dirigents estatals per temes econòmics i que ens poden fer perdre infinitat de clubs de formació amb el que allò pot comportar. Estic parlant de la regularització laboral dels entrenadors i treballadors dels clubs esportius per part de la Dirección General de la Inspección de Trabajo y la Seguridad Social. Estem parlant de monitors, entrenadors i demés persones relacionades amb els clubs esportius que dediquen moltes hores del seu temps per unes quantitats econòmiques que en molts casos no sobrepassen els 100€ mensuals. La majoria d’aquestes persones posen diners de la seva butxaca i ara volen “regularitzar” aquesta situació amb el que pot comportar a nivell del bàsquet català. Encara que s’està treballant des de la Federació Catalana de Bàsquetbol i s’ha format un grup de seguiment encapçalat per alguns dels presidents dels clubs catalans no és una bona noticia que es miri a l’esport amateur, a l’esport de formació per tal d’ingressar una mica més en les arques de l’Estat quan ens estàn demostrant la corrupció existent amb unes quantitats que multipliquen exponencialment el que podrien recaudar amb aquesta mesura.

miércoles, 17 de julio de 2013

El perquè d’un canvi inesperat



Després de passat un temps des que vaig comunicar la meva decisió de deixar d’entrenar a la UEM, crec que és el moment d’explicar els motius de la meva marxa, ja que la informació que fa arribar el club i el seu entorn té poc a veure amb els motius reals que van motivar la meva decisió.

Suposo que tothom deu saber, a aquestes alçades, la diferència que existeix entre el bloc del bàsquet masculí i el bloc del bàsquet femení a dintre del club. Quan parlo de diferències vull dir diferències a l’hora de transmetre una sèrie de valors que, personalment, entenc que són innegociables.

En les 11 temporades que he pogut treballar en la UEM he tingut molt bons moments però també he tingut grans decepcions amb la part directiva del club. La meva feina en els 30 anys que porto entrenant ha fet que, en el món del bàsquet català, el meu nom sigui un referent en quant a bàsquet de formació i és un orgull per a mi que sigui així.

Vaig tenir una última reunió/comiat amb el club; un cop sortit d’allà, penso que les raons de la meva sortida s’han de conèixer per mi i no per part de ningú més, ja que sembla que, finalment, jo tinc la culpa d’una situació que no he buscat ni he creat, en contra del que s’està fent creure.

En tota relació entre club i entrenador hi ha punts de trobada i punts de desacord. Habitualment acostumo a entendre i a respectar els punts de desacord perquè entenc que és el club qui marca la línia a seguir. De vegades és complicat donades les diferències que veus en segons quins casos i la valoració que el club fa de tots i cadascun dels components del staff tècnic. En aquest cas també ha estat així. Aquests punts de desacord es van acumulant i van omplint un dipòsit, el dipòsit de la paciència, fins que arriba un dia en què aquest dipòsit està ple i ja no hi cap res més. Això és exactament el que ha passat, el meu dipòsit s’ha omplert de tal manera que ha vesat, en part per culpa d’una persona que no te res a veure amb el bàsquet masculí de l’entitat i en part per culpa de tots aquests punts de desacord.

Arribats a aquest punt vaig decidir plegar i el club em va intentar convèncer perquè reconsiderés la meva decissió. Jo, vaig posar una condició per tal de continuar, però no vaig prendre la meva decisió només per aquesta raó, com s’està fent veure. Tot el que ve després d’això ni ho he entès ni ho entendré mai però és la decisió del club.

1 Jo no he enganyat mai a ningú…
2 El club, a mi, em diu una cosa i a l’altre persona li deu dir una altra.
3 L’altra persona decideix un dia que marxa i a l’altre que es queda. I el club li permet.
4 Els meus valors son absolutament diferents als seus i als que el club demostra que defensa.
5 Acostumo a acatar les directrius del club (12 jugadors per equip). No faig més comentaris…
6 Intento formar entrenadors al mateix temps que formo jugadors.
7 Intento ajudar el club presentant projectes per tal d’intentar millorar el nivell.

Podria continuar fins una llarga llista però crec que amb això n’hi ha prou.

He volgut  fer aquestes línies perquè no em penso quedar parat mirant com se m’està culpant d’una situació que no he creat i després d’un temps en que el club s’ha mogut per tal de “quedar be” amb tothom resulta que jo quedo com el dolent de la pel·lícula i això no ho penso permetre de cap manera. Fa temps vaig escriure el post anterior en què donava les gràcies al club pels anys que he pogut treballar. Em reafirmo totalment en tot el que vaig escriure però, després de veure el que he vist, no puc més que explicar el motiu real de la meva marxa.

En resum, el club aposta per títols, campionats i mentides constants d’una persona que ja ha demostrat la seva manera de fer abans en altres llocs, per tant jo tinc clar que no vull entrar en aquest joc.

Parlant d’un altre tema que penso que és important, la temporada passada es va acordar fer, conjuntament amb Salesians, el campus d’estiu i es va dur a terme el primer campus Salesians-UEM. Jo he estat dirigint aquest campus des de fa 6 anys, quan va ser el mateix club qui em va recomenar per fer-ho. Aquesta temporada l’acord segueix vigent, encara que en aquest cas el club ha decidit no fer cap mena de publicitat del campus ni al web, ni a les xarxes socials. Sí, per contra, ha fet publicitat d’el campus de tir d’en Josep María Margall, que inicialment no te res a veure amb el club i contra el que no tinc res en contra, tot el contrari. Això demostra, un cop més, que no se sap separar una cosa d’una altra. Quan vaig decidir plegar el club va canviar radicalment la seva actitud respecte la meva persona i les activitats que, fora del club, organitzo.

Inicialment em va saber molt greu marxar del club i encara a dia d’avui sento la mateixa sensació, més encara amb els amics que deixo, però sobretot, ara, després de veure la manera d’actuar del club en un moment difícil per a mí com ha estat la pérdua de la meva mare i els dies que vaig pasar a l’hospital acompanyant-la, he de dir que no m’empanadeixo gens de la decisió que vaig prendre. Aprofitar aquells dies per fer el mal que van fer és una acció mesquina i de molt mal gust. Com diu el dit, “el tiempo pone a cada uno en su sitio”. Espero que així sigui. També he de dir que una part de la junta va assistir al funeral, cosa que agraeixo de tot cor, però no treu la resta de coses que han anat passant, i això no ho perdono.

Ara, després de poder veure la manera de fer del club on he anat a treballar, l’AE Boet Mataró, estic més convençut que mai que la decisió que vaig prendre és la correcta. No va ser per falta de llocs a on anar, tot el contrari, vaig tenir unes quantes propostes per poder escollir a on continuaria treballant, i vaig escollir l’AE Boet per varies raons. Un club amb ganes de fer coses, des del màxim responsable fins l’entrenador més jove. Tothom treballa per millorar el que hi ha. S’organitzen un munt d’activitats que donen vida al club i que a poc a poc van fent que el club creixi. Potser no s'anirà a jugar campionats d'Espanya però el treball te una coherència i un objectiu clar a nivell de formació. I també hi ha defectes, defectes que s’han de treballar però amb aquesta actitud segur que es milloraràn.

Estaré, doncs, desenvolupant la meva feina a Boet Mataró com a Director Tècnic de la part masculina i d’entrenador del Mini A masculí i el Junior A masculí.

“Siempre me siento feliz. ¿Sabes por qué? Porque no espero nada de nadie; esperar siempre duele. Los problemas no son eternos, siempre tienen solución. Lo único que no se resuelve es la muerte. La vida es corta, por eso ámala, se feliz y siempre sonríe, solo vive intensamente.” 

William Shakespeare