jueves, 31 de diciembre de 2009

Torneig de Nadal La Seu - Reflexions (I)


Acabats d’arribar del tradicional Torneig de Nadal de La Seu d’Urgell volia expressar les meves sensacions després d’aquests quatre dies que hem pogut disfrutar.

Per una banda aquest torneig és per a mi molt especial degut a que vaig disputar la primera edició ja fa 9 anys com a delegat d’un equip de Barcelona i vam passar uns dies excepcionals amb la competició però també amb les activitats paral·leles amb que l’Organització ens obsequia durant el torneig.

Des de llavors he tingut el plaer de disputar-ho en quatre ocasions de les 9 amb l’orgull d’haver-lo guanyat en les tres que he portat l’equip com a primer entrenador i tant en masculí (2 vegades) com en femení (1 vegada).

Des d’aquestes linies vull felicitar a l’organització per saber, amb el pas dels anys, afegir activitats noves d’interés com ara les xerrades tècniques per als entrenadors. Com he comentat algún cop, penso que no anem sobrats d’aquests tipus d’activitats per a entrenadors, així que quan em trobo en un torneig amb aquest tipus d’activitat és qüestió d’aprofitar-ho (encara que no tots els entrenadors participants decideixen assitir-hi).

En aquesta edició he tingut el plaer de disfrutar de valent del torneig per varies raons. Primer de tot he de felicitar el grup de jugadors que he portat a aquest torneig perquè han tingut un comportament de “10” en tots els aspectes. Si en l’aspecte esportiu han anat de menys a més, i aquest “més” no podia anar més amunt (campions), en l’aspecte humà i de comportament encara estic més satisfet del comportament a fora de la pista (donat el comportament de la resta de participants). Aquest grup m’ha fet sentir orgullós de liderar-lo pel seu comportament i el reconeixement per part d’alguns dels entrenadors de la resta d’equips.


Vull donar les gràcies per la seva feina durant aquests dies a en Marc Traver i en Pau Teixidó que m’han fet costat i m’han ajudat molt a fora de la pista però també en el moment de sortir a la pista, ells són dues persones que no dubto que podràn fer-se càrreg d’un equip en no gaire temps. Sou uns cracks!!!
Especialment important ha estat la feina del nostre delegat, en Paco Gil, i des d’aquí el meu reconeixement i el meu agraïment per la seva predisposició en tot moment pel que poguès fer falta. La feina que ha fet amb el grup ha estat excel·lent i ha tingut el reflexe a la pista sense cap mena de dubte. A la final es va poder veure clarament.
Gracias Paco, me has ayudado muchísimo!!!

He deixat pel final una part que penso que és indispensable pel desenvolupament dels jugadors i pel bon funcionament del grup. Els pares d’aquests jugadors.
Vull expressar el meu agraïment a tots ells per entendre’m. Per entendre la feina que estem fent i respectar en tot moment el funcionament del grup per sobre de tot (jo també sóc pare), per entendre que en moments determinats era més important el descans dels jugadors que no pas una estona amb ells. Us vull agraïr a tots la vostra actitud de “no interferència” en el funcionament del grup. Penso que el resultat de tot s’ha pogut veure sense cap mena de dubte a la pista.

Per finalitzar la primera part d’aquesta entrada (la segona serà demà) voldria acabar com he començat, felicitant a tots aquests jugadors.

Bon Any 2010!!!

viernes, 27 de noviembre de 2009

Missatges contradictòris

D’uns anys ençà estem rebent uns missatges una mica contradictoris per part, tant de la Federació Catalana de Bàsquetbol (FCBQ) com de la Federación Española de Baloncesto (FEB), en el que respecta al básquet de base, concretament al minibàsquet.

Anem a pams. Per una banda han hagut una sèrie de debats e inclús un Congrés Internacional del Minibàsquet per tal de determinar com s’ha de treballar amb els equips de minibàsquet per al seu correcte desenvolupament. Aquests esdeveniments, sempre aval·lats tant per la FCBQ com per la FEB, no han fet més que refermar la banda massa competitiva de l’esport de base, cosa que és ben certa i penso que tothom hauria de posar el seu granet de sorra per corregir-ho.

Per una banda es van crear els Programes de Detecció i Perferccionament (PDP) per part de la FCBQ, abans anomenats Centres de Tecnificació, per tal d’anar seguint i treballant amb els millors jugadors de la categoria a partir de mini. La finalitat és el seguiment dels jugadors susceptibles de formar part de les diferents Seleccions Catalanes, a banda dels campus d’estiu que es fan (més amb ànims recaudatoris que no pas de millora técnica dels jugadors).
Aquests PDP’s fan les “trobades” que en principi són una diada de básquet però, es clar, també s’informa els jugadors que si no es presenten als PDP i les trobades no tenen opció a Selecció. Selecció que se’n va a “competir” al Campeonato de España de Selecciones Autonómicas, que organitza la FEB.


Per altra banda canvien el reglament cada cop més i ens posen 8 periodes de 6 minuts (partits inacabables) per tal que tothom jugui més temps i ens posen el marcador a 0-0 en acabar cada periode per “restar” competitivitat i fer que els nens juguin sense pressió i per “divertir-se”. Aquest nou reglament em sembla molt be si tothom contribueix a fer aquesta tasca de la mateixa manera. Se suposa que aquests canvis són per “protegir” els jugadors “més fluixets” i al mateix temps que tothom jugui més temps.

I per una altra banda tenim la FEB que és qui organitza aquests campionats però també s’omple al boca amb el tema de la competitivitat de l’esport de base i lidera activitats per promoure el bàsquet a les escoles però que finalment també cau en la competitivitat extrema que significa un Campionat d'Espanya.

Arribats a aquest punt, jo em pregunto: Què és realment el que volem? Perquè montar tota aquesta parafarnaria amb el canvi de reglament, escrits als Clubs i demés accions si després s’està promovent aquesta competitivitat amb aquests Campionats? Qui ha d’exigir aquesta competitivitat/no competitivitat?

Personalment penso que els extems mai són bons i si hi ha una cosa clara és que la vida diaria de tots nosaltres és una competició en sí. Per tant, no crec que hi hagi res de dolent en aprendre a competir sempre que al mateix temps s’estigui formant, però també trobo fora de lloc demanar els Clubs aquesta mena d’ambient “festiu” per després anar a competir en tota regla en uns Campionats d’Espanya o de Catalunya. Fa ja un temps que això em volta pel cap i al final m’acabo preguntant si realment val la pena tant montatge per després fer tot el contrari al que estàs promovent. Si hem de cuidar els notres petits jugadors ho hauriem de fer tots, entrenadors, clubs, Federacions…

Si vull impulsar quelcom no puc llençar un missatge contrari, no?

miércoles, 4 de noviembre de 2009

Comencem pel començament

Últimament estic sentint de persones de bàsquet i afeccionats a aquest esport algunes converses inclús en alguns foros, opinions sobre el nivell dels equips minis i preminis però voldria comentar, sobretot i com sempre, el nostre cas.

Inicialment, comentar que em sembla del tot fora de lloc presionar uns nens d’11 i 12 anys (minis) o 9 i 10 anys (preminis). La gent es pensa que els minis han de guanyar, la paraula màgica, per ser millors. Què vol dir guanyar?

Estem parlant de categories de formació. La paralua formació indica, per sí mateixa, la feina a fer amb aquesta canalla.

Aquesta temporada estic portant un mini (ja feia molts anys que no entrenava un equip de “petits”) i estic veient dissabte a dissabte la exigència que hi ha tant des de la grada com, de vegades, des de la banqueta. Una exigència desmesurada per l’edat en que es troben aquests petits jugadors. Perquè tenir pressa? Volem còrrer abans de saber caminar ?


Quan agafo un equip de formació com el que porto aquesta temporada, la primera cosa que miro és quina base tenen els jugadors per començar a treballar. De vegades demanem coses als jugadors que no ens poden donar perquè els falta treballar conceptes bàsics que no tenen assolits i llavors els jugadors es senten “frustrats” perquè no són capaços de donar el que els demanem. Si això ho traslladem als partits i sentim el que passa a la grada ens adonem que el missatge que els arriba acaba sent “molts missatges” i en molts casos contradictoris. Tenen un missatge des de la banqueta i un, dos o tres de de la grada, ja que cadasqún veu un básquet diferent. Quantes vegades hem sentit des de la grada: “tira”, “passa-la”, “bota” quan, potser, l’entrenador està demanant una altra cosa ?

Tinc la sort de portar un grup aquesta temporada que té moltes ganes d’aprendre i que treballen amb una ilusió que val la pena experimentar com a entrenador. Portem treballant dos mesos i estem treballant alguns conceptes bàsics que no tenen ben assolits encara, però tothom intenta treballar al màxim per tal d’anar millorant cada dia una mica més. El treball de millora d’aquests conceptes requereix d’un temps i és important no tenir pressa, ja que a poc a poc s’aniran assolint sense problemes. És necessari, però, que els jugadors rebin reforços positius per tal d’aconseguir aquesta millora quan s’estàn esforçant. Han de tenir confiança i no tenir por a equivocar-se ja que si no és així serà complicat que puguin millorar (si no m’equivoco no em corregiràn i no podré millorar). Molt sovint ens trobem jugadors que no proven coses per por a la “bronca” de l’entrenador quan és importantíssim que provin coses per tal d’anar millorant a poc a poc.




Personalment penso que els resultats en aquestes edats no són gens importants si ens referim com a resultats al marcador d’un partit. Si hi ha una feina ben feta als entrenaments i als partits aquests resultats en el marcador arriben sols sense que tothom estigui pendent del marcador. Per aquesta raó tenim un reglament de minibàsquet en que cada periode comença amb resultat de 0-0 i no existeix un marcador acumul·lat que es pugui veure, a banda dels que còrren per les grades. Fa poc vam jugar un partit en que em va fer gràcia l’entrenador contrari perquè després de donar l’impressió que es preocupava molt per la formació dels seus jugadors va sortir com una exal·lació quan va acabar l’últim periode demanant a la taula: “hem guanyat, oi? hem guanyat? hem guanyat?” I sí, el partit l’havien guanyat ells per un punt però, quina importancia té aquest resultat en aquest partit? Jo em quedo amb el que vaig veure a la pista, no pas amb el resultat. Em quedo amb la feina que estic demanant als meus jugadors durant tota la setmana i aquesta transferència al joc. Això és per a mi el més important en aquest moment. Corregir el que no ha sortit be i continuar amb la feina. Els resultats? Ja arribaràn. Hi ha temps per això. Però comencem pel començament, sisplau…

sábado, 17 de octubre de 2009

Lesions inoportunes

Avui el meu escrit és de suport, d’ànims i va dedicat a un dels millors jugadors que he tingut el plaer de portar durant la meva carrera com a entrenador. És un escrit de suport perquè en aquesta 1ª temporada com a sènior, ja difícil en bones condicions, ha tingut la mala sort de patir una lesió d’espatlla que el mantindrà allunyat de les pistes durant gairabé tota la temporada.

Estic parlant de l’Aitor Céspedes. L’Aitor el vaig conèixer quan era mini i jugava al Joventut de Badalona. El vaig conèixer veient un partit dels tipics que anava a veure per tal de veure una mica de bàsquet i aprendre alguna cosa d’algún entrenador. Em va agradar molt deseguida la seva actitud i les seves ganes de jugar. Va estar a la Penya fins a preinfantil. Va ser en aquesta temporada que vaig quedar “prendat” del seu joc, encara que el perdia una mica el seu caràcter (una mica massa intensitat). Vam jugar un parell de cops contra ells durant la temporada i vaig poder confirmar les meves primeres sensacions.

Al final d’aquella temporada va passar a jugar a l’Ademar a l’infantil i va ser llavors quan vam començar a mantenir una mica més de contacte, ja que a ell li agradava molt el joc del nostre equip i venia a veure molts partits fins i tot ens va seguir als Campionats d’Espanya.


A segon any de cadet el vaig incorporar al meu equip per fer un molt bon equip per jugar a preferent i he de dir que per a mi va ser un plaer portar un jugador que veu el bàsquet com el veu ell.

A l’Aitor el vam tenir al Club fins la temporada passada que va tornar a l’Ademar i va recuperar la seva manera de jugar i fins i tot va donar tot un espectable durant les finals de les Series Colegiales, que organitza l’ACB. No cal dir que em vaig alegrar moltíssim per ell. Podeu veure el video a http://acbtv.acb.com/channel/30 (ACBTV, Top-5 de les Series Colegiales). L'última jugada "Céspedes - Suñe"

Aquesta temporada està jugant a 1ª Catalana amb El Masnou però malauradament ha vist aturada la seva primera temporada jugant a sènior per aquesta lesió.

Estic segur que la propera temporada podrà tornar a jugar i tornarà a les pistes amb més força que mai.

Ànims Aitor, i pensa que els que et coneixem be et donem tot el suport perquè et recuperis aviat i tornis a les pistes que és on t’agrada estar.

jueves, 8 de octubre de 2009

Què ensenyem?

Dissabte passat estava a casa meva disfrutant, en un cap de setmana de descans de la competició, de la companyía dels meus fills i la meva dóna quan un entrenador que estava jugant un torneig en una localitat del Baix Llobregat em va fer arribar un SMS que deia alguna cosa semblant a que estava veient un partit de minibàsquet en que un dels equips que jugava estava defensant descaradament en zona. A banda que això ho prohibeix expressament el reglament de minibàsquet penso que és del tot erroni començar per treballar d’aquesta manera. Això, en un princpi, pot tenir dues lectures. Primera, que els jugadors a mini encara no tenen clar com han de defensar en determinades situacions i es despisten a l’hora de seguir el seu jugador. I la segona, que l’entrenador els estigui ensenyant a defensar d’aquesta manera.

No és la primera vegada ni la última que ens trobarem amb entrenadors que fan defensar els seus jugadors en una zona encoberta o no encoberta (que també hi ha) per tal de no deixar que els jugadors contraris puguin arribar a sota de l’aro. Hi ha qui defensa que aquest tipus de defensa és bona per fer que el jugador aprengui a estar més ben situat a la pista, cosa que jo dubto. El fet és que no aconseguim que aquests jugadors que col·loquem al mig de la zona siguin capaços de defensar un jugador amb pilota en un simple 1x1. Una cosa és ensenyar els jugadors a fer “ajudes”, que penso que també és complicat que aprenguin correctament, i una altra a defensar en zona.

En aquest cas era l’entrenador el que s’estava “desganyitant” demanant al jugador que es posès a sota de l’aro i no es moguès d’allà. Aquest és un “error” habitual dels entrenadors que valoren més una victoria que no pas ensenyar els seus jugadors els fonaments bàsics per a la seva edat. Desprès ens trobem jugadors que no saben fer una entrada a cistella amb la mà esquerra perquè per al seu entrenador és més important que faci el básquet que no pas que el faci amb la mà que correspon. Partim de la base que són jugadors d’11 i 12 anys i estàn en un periode d’aprenentatge important, crec que s’ha de tenir cura del que ensenyem i com ho ensenyem. Personalment crec que, en aquest cas (mini), val la pena perdre uns partits si aconseguim que els jugadors vegin o aprenguin correctament els fonaments bàsics.

El que em va saber més greu va ser que l’entrenador en qüestió és una persona que conec i que tenia per un entrenador correcte. A més, un dels entrenadors amb els que he pogut treballar en els anys que porto entrenant. Espero que hagi estat una equivocació i redreci la seva manera de fer, ja que d’aquesta manera només aconseguirà resultats a curt termini.

Aquesta és la meva opinió i no espero que tothom estigui d’acrod, únicament penso que els jugadors tenen temps per aprendre i no cal còrrer massa, ja que en aquest cas aconseguim que juguin com a sèniors i no és ni el moment ni la manera.

martes, 29 de septiembre de 2009

Els entrenadors novells i la resposabilitat dels clubs envers ells


Avui vaig amb una reflexió que crec molt important en aquest moment.

Molt sovint estic sentint frases com “aquest entrenador és massa jove” per part dels afeccionats al bàsquet. La majoria de clubs posen els entrenadors en funció de les seves necessitats i, de vegades, aquestes necessitats fan que es col·loquin entrenadors en equips pels que no estàn suficientement preparats, normalment equips de base, de formació. Això es deu, bàsicament, a que tothom té massa pressa i no ens parem a pensar qui és la persona més adeqüada per posar al capdavant de cada equip.

Els bons entrenadors, habitualment, acostumen a dirigir els equips més grans del club o els que poden jugar al màxim nivell perquè poden treure resultats. Penso que seria bó que els millors entrenadors estiguessin implicats en els equips de formació per tal de poder formar, per una banda els jugadors de la base i per altra banda els entrenadors joves que en un futur hauràn de dur equips a dintre del Club. Això és difícil perquè aquests entrenadors amb experiència normalment tenen uns horaris una mica “complicats” per poder entrenar equips de base però en alguns casos segur que es pot aconseguir. D’aquesta manera es pot fer aquesta doble feina i els entrenadors novells poden agafar una confiança i unes idees clares de qué i com podran treballar quan estiguin al capdavant d’un grup de treball.

Sovint ens queixem que no hi ha entrenadors, que és molt difícil trobar bons entrenadors i que molts dels que hi ha són masa joves i amb poca experiència. Jo sóc de la opinió que els entrenadors, de la mateixa manera que els jugadors, s’han de fer. Sempre hi haurà l’entrenador que ho porta a dins encara que igualment s’haurà de fer però en general penso que és una responsabilitat dels clubs el moure’s per fer bons entrenadors per no haver d’anar a buscar-los a fora, si més no, fer-ho el mínim possible. El que vull dir és que el club ha de veure quan un jugador té allò especial que pot fer d’ell un entrenador i formar-lo com a tal. La manera és fácil, encara que, evidentment, no qualsevol pot posar-se a entrenar.

La meva experiència em porta a pensar que si ets capaç de seleccionar correctament pots aconseguir en un alt percentatge encertar en les persones per poder treballar i treure entrenadors en poc temps. Desprès tot és formació al costat d’un entrenador amb experiència, que doni oportunitat d’anar fent progresos a poc a poc amb el grup. No es necessita gaire temps per veure si aquesta persona serà capaç d’agafar un grup. Un parell de temporades fent de segon, delegat o qualsevol tasca a dins de l’equip serà un bon començament. Desprès donar la responsabilitat de portar un grup degudament supervisat pel coordinador serà el primer pas per fer un entrenador.

En el meu cas, i parlant de la meva experiència en aquest Club, estic molt satisfet de poder veure entrenant equips a gent que va començar a fer les seves primeres passes com entrenadors, fent de segon o de delegat amb mi, i que amb el pas dels anys estàn portant equips. Entrenadors com l’Adrià Comas, en Marc Batlle, Francesc Riera, Marc Arnau, Franc García o en Marc Zaragoza van començar a treballar amb mí i ara mateix portan equips al Club o a fora del Club. Jo mateix, vaig tenir la gran sort de poder estar al costat d’entrenadors amb moltíssima experiència en el món del bàsquet i això em va portar a tenir opcions de posar-me a entrenar equips i poder ajudar al meu club. Jo vaig entrenar durant 12 temporades a una escola (Salesians d’Horta a Barcelona) en que només teniem jugadors de l’escola i entrenadors sortits de la mateixa escola. Vam aconseguir mantenir el Club competint amb els millors equips en cada categoría, i tot això amb gent formada a l’escola, tant jugadors com entrenadors.

Penso que és una gran responsabilitat la que tenen els clubs en aquest sentit com també la tenen els entrenadors amb més experiència. Això ja ho he comentat en alguna ocasió, si tens gent en el teu grup de treball però no té cap mena de responsabilitat a dintre del grup lògicament no serveix de gaire ni pel grup ni per aquesta gent que necessita formar-se.

viernes, 18 de septiembre de 2009

Actitud o forma física

Després de veure el partit de quarts de final de la selecció espanyola contra Franca d’ahir he començat a llegir la premsa i arribo a la conclusió de que tothom diu la seva i hi ha opinions per a tots els gustos. Així doncs, jo també ho faré després d’analitzar el que he pogut veure fins ara.

Començaré per felicitar l’enorme partit d’ahir dels homes de Scariolo. Gran partit deixant fora del torneig un gran equip que encara estava invicte. Un partit que vam poder disfrutar d’allò més amb una grandísima defensa, sobretot a la gran figura de la selecció francesa, l’NBA Toni Parker. Primer en Ricky Rubio i dresprés en Raül López van aconsegui desquiciar-lo totalment.

Anem ara a analitzar el camí de la selecció fins arribar a aquest partit. Si be he de reconèixer que ja des de bon començament la selecció s’ha trobat amb lesions inoportunes que han condicionat força la seva preparació, crec que és només un petit detall dintre de la dinámica de joc. És cert que l’aspecte físic i mental influeix molt en el rendiment d’un esportista però també és cert que hi ha una máxima que és l’actitud. Aquí és on penso que s’ha fallat en un moment determinat.
Anirem pas a pas. Abans de començar la preparació es podia llegir la premsa i tots els diaris, webs i demés mitjans de comunicació parlaven de la medalla d’or que guanyaria la Selecció espanyola. I això sense haver jugat un sol partit!!! Tant s’ha dit i s’ha parlat d’això que ja tenim un tema per distreure els jugadors. Absolutament favorits per guanyar-ho tot.

Comença la preparació amb lesions, el cas Ricky, etc, I comencen els partits. Aparentment tot funciona correctament si parlem de resultants però no era dificil de veure que només es “posaven les piles” en moments determinats i per guanyar el partit. Comencem a veure falta d’actitud durant bona part dels partits. Arriba el partit contra Lituània i tothom te clar que els passarem per sobre. Resultat? Ells passen per sobre de la selecció sense gaires problemes.

Comença l’Eurobasquet i a la fase de grups el que es veu a pista és lamentable i penso que no te res a veure amb la forma física. Només hem de veure el posat dels jugadors en defensa, amb braços abaix i sense gaires desplaçaments, lamentable per a una selecció com aquesta. En atac també hi ha simptomes d’aquesta “passivitat” amb precipitació, mala selecció de tir, etc. S’ha hagut d’arribar a estar casi a fora de l’Eurobasquet perquè veiesim un canvi d’actitud en els jugadors. Conentració i activitat davant el joc han portat a veure de nou a la Selecció espanyola que estem acostumats, si més no, s’assembla força a aquella que va aconseguir l’or al Mundial o les dues plates a l’Europeu de Madrid i a l’Olimpiada.

Per tant, penso que encara que la vessant física té que veure molt en el rendiment d’un jugador, ha estat més una qüestió d’acitud que no pas física.

Per acabar, no voldria obviar el tema de l’entrenador. Aquí, i crec que també s’ha parlat força del nivell d’implicació del grup amb Sergio Scariolo, penso que és una part més que pot influir molt en l’actitud dels jugadors. Personalment crec que alguna cosa hi ha amb l’entrenador Italià, encara que no ho sabrem si no surt de dins del grup.

jueves, 17 de septiembre de 2009

Nova temporada, nou projecte

Aquesta temporada 2009/2010 començo una nova etapa que espero sigui tan satisfactòria com ha estat la que vaig tancar a començament de juny. Per una banda comencem a treballar amb un grup de la generació del 98 (minis) que té molt bona “pinta”. És un molt bon grup de treball amb moltes ganes d’apendre. Penso que hem format un bon grup al que se li pot treure molt per la seva actitud de cara al treball.

Com sempre, he format el meu equip de treball amb persones que penso, donaran un plus de qualitat a la nostra feina. En aquesta ocasió puc estar molt satisfet de tenir en el meu grup de treball a grans profesionals i també grans persones. En Marc Batlle tornarà a fer-me costat com a segon entrenador en aquest projecte, ja són 5 anys!!! I espero que singuin molts més. Aquesta temporada serà especialment difícil per a ell donat que portarà el Mini B femení i a més els seus estudis l’impediràn estar tant de temps com voldriam tots dos però de qualsevol manera estarà treballant amb nosaltres sempre que pugui.

Per altra banda tindrem, ocasionalment, en Sergi Ventura, que portarà el Mini B masculí i ens donarà un cop de mà també quan pugui. A més tindrem dos components al “staff tècnic” que seràn el que denomino “aprenents”. En Marc Traver i en Joel Fernández estarán amb nosaltres “aprenent” això de fer d’entrenador. Ells són cadets, juguen al Club i estàn interessats en poder portar equips en un futur. I parlant de portar equips en un futur ens podem felicitar, ja que una de les persones que la temporada passada teniam en el nostre grup de treball amb l’infantil A, en Francesc Riera, aquesta temporada portarà el premini B masculí. És un començament i el desitjo tota la sort del món en aquesta difícil tasca que és fer d’entrenador. En un pròxim article parlaré d’aquests joves que comencen o volen començar i la responsabilitat que tenen envers ells tant els clubs com els entrenadors amb més experiencia.

He deixat pel final, com sempre, el delegat de l’equip. Ell serà en Paco Gil, la temporada passada ja va ser delegat de l’equip i penso que ens pot ajudar molt. Ell portarà tot el referent als desplaçaments, tornejos i les “estadístiques” que portarem. A més de la relació amb el Club, amb els pares, etc.

Finalment parlaré d’una nova tasca que començo en aquesta temporada i que espero poder desenvolupar de la millor manera possible. Es tracta de la coordinació en una Escola de la nostra ciutat que actualment no té gaires equips i la nostra feina serà incrementar el número d’equips i, en conseqüència, el número de participants. Estic parlant de Salesians, una escola d’on han sortit infinitat de jugadors i jugadores que formen part de la Unió actualment. En aquesta nova experiència tinc tota la il·lusió del món i espero poder aportar el meu granet de sorra per tal que retorni als nivells de fa uns anys.

Bona temporada a tothom!!!

martes, 25 de agosto de 2009

Fi d'un cicle

(Aquest article el volia penjar ja fa cosa d'un mes però m'ha estat impossible fer-ho, per tant el penjaré ara, després d'unes setmanes. Es tracta d'una mena de repàs de les últimes dues temporades amb la generació del 95.)



Arribats a aquestes alçades acaba un cicle que va começar el juny de 2007. En aquell moment agafavam les regnes de la generació del 95, una gran generació a nivell català i en el cas del nostre club també, per fer una feina a dos anys (preinfantil – infantil). Inicialment vam fer el preinfantil A pensant en un grup de treball on primès la feina i el sacrifici a l’hora tant d’entrenar com de jugar.

La temporada 2007-2008 (preinfantil) va ser una temporada d’adaptació dels jugadors a una manera de fer diferent per part del staff tècnic. Tot i això es van anar passant etapes i vam acabar la temporada amb una bona feina feta i les ganes de començar a treballar en la temporada següent.

Al juny de 2008 vam començar a treballar amb una trentena de jugadors per tal de fer un infantil A molt competitiu i desprès d’unes setmanes d’entrenaments vam decidir, conjuntament amb el club, que es podien fer dos infantils força competitius. Llavors vam fer un infantil A amb 10 fitxes amb els jugadors més forts i un infantil B amb 12 fitxes (inicialment 14) per tal d’anar rotant jugadors. Podem dir que la feina ha estat la mateixa tant en un grup com en l’altra donat que l’entrenador dels dos infantils he estat jo mateix. El club va creure que una bona manera de treballar amb tot aquest grup de jugadors era que els portès el mateix entrenador i així es va fer.
Ens vam posar a treballar i la temporda ha anat força be en tots dos casos. L’infantil A, amb 4 noves incorporacions, va trigar una mica a començar la seva millora però a poc a poc va anar agafant el tó i fins i tot es va guanyar la MiniCopa infantil d’equips EBA.


Desprès de Nadal, però, va ser el moment en que millor bàsquet es va fer i on millor van entrendre el joc. Va ser al torneig Ciudad de Paterna i, a més de guanyar el torneig, el joc de l’equip va causar molta admiració per terres valencianes. Finalment es va acabar la temporada en un moment en que costava una mica jugar i en moments s’oblidava que això funciona en equip i no amb individualitats. En definitiva, aquest grup te un gran marge de millora encara i espero que l’aprofitin.

El cas de l’infantil B és molt diferent. En un inici es va començar a treballar però els jugadors van agafar una idea equivocada del potencial de l’equip. Això ens va portar a perdre el primer partit donant una imatge molt dolenta, cadasqun feia la seva i així ens va anar. Això té un costat bo i no és altra que adonar-se que sense treball no hi ha res. Dit i fet, a partir d’aquell instant el grup ha fet una feina increíble fins al punt que no s’ha tornat a perdre cap partit en tota la temporada i, més important si més no, han acabat entenent el joc millor, potser, que l’infantil A. Les meves felicitacions per aquests jugadors per la seva feina durant tota la temporada. Ha estat un plaer treballar amb tots ells.

Per part meva només puc dir que ha estat una temporada en que he disfrutat molt amb aquest grup de la generació del 95 i que tanco aquest cicle de dues temporades amb la sensació d’haver fet una bona feina juntament amb el meu equip de treball. A partir de la temporada que ve comencem un altre cicle amb la generació del 98 i només espero poder treballar tant satisfactòriament com ho he fet les últimes dues temporades.

miércoles, 4 de febrero de 2009

L'entrenador i la seva...formació?

Entenc que una de les feines més importants d’un entrenador, a banda de moltes altres, és, la seva “formació continuada”. De la mateixa manera que un metge no acaba mai la seva formació un entrenador tampoc ho fa.

En aquest sentit crec que hi ha moltes maneres d’anar evolucionant com a entrenador igual que ho fa un metge (per continuar amb l’exemple anterior). Des de veure partits (tant per TV com en directe i de diferents categories i nivells) a mirar entrenaments d’altres entrenadors, assistir a clínics, xerrades, etc.

Un dels problemes que veig actualment en els entrenadors que comencen és que sembla que estiguin en possesió de la veritat absoluta i que ningú els pot ensenyar res. Expressions com "aquest que m’ha d’ensenyar a mi" ó "d’aquest tio que puc aprendre?" són el pa de cada dia. Jo penso que sempre es pot aprendre, inclús de l’entrenador més novell, petits detalls, maneres de fer, de treballar, etc.

Explico tot això perquè de vegades sento una mena de “ràbia” quan sento entrenadors que es queixen de l’equip que els han donat perquè no està a la seva “alçada”, però quina és la seva alçada? Hauriam de veure quina és la seva preocupació per la seva formació, ja que d’aquesta formació dependrà la dels seus jugadors.

Estem en uns temps en que tothom vol portar equips punters i fer “bons resultats”. Que són bons resultats ? La majoria dels entrenadors actualment enten els bons resultats com a quedar primers de la seva competició sense parar-se a pensar si estem formant els jugadors correctament. Tothom té molt clar que a Catalunya hi ha un nivell molt alt de bàsquet però ens estem equivocant perquè cada cop més la resta de Comunitats ens estan demostrant que també estan treballant i els resultats a nivell de Campionats d’Espanya de Seleccions Autonòmiques ho deixen ben palès, ja no existeix aquella diferència que hi havia abans. Penso que ens estem acomodant i pensant que treballant poc tot seguirà de la mateixa manera que abans, però ens estem equivocant, i això s’està demostrant. Es clar, això influeix en la formació dels nostres jugadors.

L’altra dia vaig poder assistir a un Clínic organitzat per l’AE Boet Mataró i la Federació Catalana de Básquetbol. El Clínic el donaven en Josep Mª Margall, ex-entrenador de la UEM i entrenador del Joventut de Badalona, i en Lucas Mondelo, entrenador de Lliga Femenina amb l’Olesa Espanyol.

En Josep Mª Margall va parlar de técnica individual, dels petits detalls a corregir perquè els jugadors siguin millors, tinguin un aventatge amb la seva técnica. També va parlar del tir. Tot això amb demostració a la pista per part d’alguns jugadors cadets de Boet.

La segona part del Clínic la va donar en Lucas Mondelo, que ens va parlar d’una cosa que jo considero molt important i que he comentat en alguna ocasió en aquest blog, ell va parlar de la tàctica individual, la lectura de joc, el passe. Xerrada molt interessant amb demostració a la pista també i amb exercicis per fer pensar els jugadors i fer-los prendre decisions en funció del que veien.

Voldria felicitar l’inciativa presa per l’AE Boet d’organitzar aquest Clínic que penso ens va servir a tots els que hi erem.

Tot plegat va estar molt be i hi havia entrenadors de tot arreu. Em va sobtar una cosa, cap mena de publicitat per part dels clubs de Mataró, no sé si perquè no ho trobaven interessant o perquè se’ls va passar publicitar-ho però el fet és que no es pot ignorar una reunió d’aquest tipus, ja que no en tenim gaires en aquesta ciutat. Evidentment, dels entrenadors dels clubs de Mataró hi havia molt poca representació. No sé si entendre que no interessava la xerrada però penso que no anem sobrats d’aquest tipus d’actes.

Ara recordo una xerrada que va organitzar la UEM aquest estiu amb la presencia de Joan Montes, Albert Illa, Carles Marco, Josep Mª Margall i en Jordi Ventura a la que van venir no més de 6 entrenadors de la casa.

Aquesta és una reflexió que fa temps que em faig i que volia compartir.

viernes, 9 de enero de 2009

La força del grup

Últimament està de moda xerrar sobre aquest tema donat que tenim el model perfecte a tots els mitjans de comunicació constantment: el barça de futbol amb el seu entrenador al capdavant Pep Guardiola. Aquest debat, que sembla tot un descobriment, es molt vell i crec molt encertat per traslladar-ho la bàsquet, i si em permeteu el portaré, com sempre faig, a la meva experiència personal, l’infantil A de la Unió Esportiva Mataró.

Per allà el mes de juny vam començar a donar forma al que havia de ser l’equip infantil A per a la temporada 2008/2009. No entraré en masses detalls en quant a la confecció de la plantilla, únicament diré que vam decidir fer un infantil amb 10 fitxes i un altra més llarg amb jugadors amb una projecció per donar el salt en poc temps a l’A i anar rotant durant la temporada. Be, el tema no és ben be aquest.

Vam fer un equip amb 10 fitxes amb 4 jugadors nous que s’incorporaven de diferents equips, amb les seves maneres de fer, de funcionar, amb diferents protagonismes i amb diferents nivells tècnics, tàctics, etc. La primera impressió al veure l’equip físicament era de “molt bona pinta”, gent gran, físic important… La feina era, doncs, que aquests 10 jugadors juguessin com un equip, pensessin com un equip, com si fossin només “una unitat”. Aquí poso tot l’èmfasi “UNA UNITAT”, el GRUP.


Individualment teníem 10 bons jugadors, cadascun amb les seves característiques, els seus defectes, etc. Llavors la nostra feina era que cada jugador aportés al grup tot el que era positiu pel grup.
Amb els primers entrenaments i partits els jugadors comencen a agafar el seu rol a dins de l’equip. Alguns se senten importants i això els dóna confiança i la seva feina millora. Hi ha d’altres que, potser, no se senten tant importants com la temporada anterior (sobretot jugadors procedents d’altres equips on marcaven diferencies clarament) i això els porta a una pèrdua de confiança que, lògicament, afecta el seu “rendiment”. Estem en un punt en què hem de treballar de valent perquè els primers segueixin amb la seva feina i no baixin la guàrdia i els segons han de fer un canvi a l’hora de valorar la seva aportació. Aquí penso que és molt important la feina de l’entrenador. El jugador s’ha de sentir emocionalment, psicològicament important pel grup. Si aconseguim això tindrem un grup de jugadors capaços de desenvolupar una feina de molta més qualitat.

És en aquest punt en que hem de treballar perquè totes aquestes “unitats” treballin com una sola, si aconseguim això els resultats són molt gratificants independentment del resultat final dels partits.

Recentment hem tingut la oportunitat de jugar un torneig a València i puc dir que allà va guanyar “La força del grup”, tothom se sent important, tothom aporta coses al grup i al mateix temps tothom valora molt la feina dels companys.

Be, aquest és el primer pas…