Lesions inoportunes

Avui el meu escrit és de suport, d’ànims i va dedicat a un dels millors jugadors que he tingut el plaer de portar durant la meva carrera com a entrenador. És un escrit de suport perquè en aquesta 1ª temporada com a sènior, ja difícil en bones condicions, ha tingut la mala sort de patir una lesió d’espatlla que el mantindrà allunyat de les pistes durant gairabé tota la temporada.

Estic parlant de l’Aitor Céspedes. L’Aitor el vaig conèixer quan era mini i jugava al Joventut de Badalona. El vaig conèixer veient un partit dels tipics que anava a veure per tal de veure una mica de bàsquet i aprendre alguna cosa d’algún entrenador. Em va agradar molt deseguida la seva actitud i les seves ganes de jugar. Va estar a la Penya fins a preinfantil. Va ser en aquesta temporada que vaig quedar “prendat” del seu joc, encara que el perdia una mica el seu caràcter (una mica massa intensitat). Vam jugar un parell de cops contra ells durant la temporada i vaig poder confirmar les meves primeres sensacions.

Al final d’aquella temporada va passar a jugar a l’Ademar a l’infantil i va ser llavors quan vam començar a mantenir una mica més de contacte, ja que a ell li agradava molt el joc del nostre equip i venia a veure molts partits fins i tot ens va seguir als Campionats d’Espanya.

A segon any de cadet el vaig incorporar al meu equip per fer un molt bon equip per jugar a preferent i he de dir que per a mi va ser un plaer portar un jugador que veu el bàsquet com el veu ell.

A l’Aitor el vam tenir al Club fins la temporada passada que va tornar a l’Ademar i va recuperar la seva manera de jugar i fins i tot va donar tot un espectable durant les finals de les Series Colegiales, que organitza l’ACB. No cal dir que em vaig alegrar moltíssim per ell. Podeu veure el video a http://acbtv.acb.com/channel/30 (ACBTV, Top-5 de les Series Colegiales). L'última jugada "Céspedes - Suñe"

Aquesta temporada està jugant a 1ª Catalana amb El Masnou però malauradament ha vist aturada la seva primera temporada jugant a sènior per aquesta lesió.

Estic segur que la propera temporada podrà tornar a jugar i tornarà a les pistes amb més força que mai.

Ànims Aitor, i pensa que els que et coneixem be et donem tot el suport perquè et recuperis aviat i tornis a les pistes que és on t’agrada estar.

Què ensenyem?

Dissabte passat estava a casa meva disfrutant, en un cap de setmana de descans de la competició, de la companyía dels meus fills i la meva dóna quan un entrenador que estava jugant un torneig en una localitat del Baix Llobregat em va fer arribar un SMS que deia alguna cosa semblant a que estava veient un partit de minibàsquet en que un dels equips que jugava estava defensant descaradament en zona. A banda que això ho prohibeix expressament el reglament de minibàsquet penso que és del tot erroni començar per treballar d’aquesta manera. Això, en un princpi, pot tenir dues lectures. Primera, que els jugadors a mini encara no tenen clar com han de defensar en determinades situacions i es despisten a l’hora de seguir el seu jugador. I la segona, que l’entrenador els estigui ensenyant a defensar d’aquesta manera.

No és la primera vegada ni la última que ens trobarem amb entrenadors que fan defensar els seus jugadors en una zona encoberta o no encoberta (que també hi ha) per tal de no deixar que els jugadors contraris puguin arribar a sota de l’aro. Hi ha qui defensa que aquest tipus de defensa és bona per fer que el jugador aprengui a estar més ben situat a la pista, cosa que jo dubto. El fet és que no aconseguim que aquests jugadors que col·loquem al mig de la zona siguin capaços de defensar un jugador amb pilota en un simple 1x1. Una cosa és ensenyar els jugadors a fer “ajudes”, que penso que també és complicat que aprenguin correctament, i una altra a defensar en zona.

En aquest cas era l’entrenador el que s’estava “desganyitant” demanant al jugador que es posès a sota de l’aro i no es moguès d’allà. Aquest és un “error” habitual dels entrenadors que valoren més una victoria que no pas ensenyar els seus jugadors els fonaments bàsics per a la seva edat. Desprès ens trobem jugadors que no saben fer una entrada a cistella amb la mà esquerra perquè per al seu entrenador és més important que faci el básquet que no pas que el faci amb la mà que correspon. Partim de la base que són jugadors d’11 i 12 anys i estàn en un periode d’aprenentatge important, crec que s’ha de tenir cura del que ensenyem i com ho ensenyem. Personalment crec que, en aquest cas (mini), val la pena perdre uns partits si aconseguim que els jugadors vegin o aprenguin correctament els fonaments bàsics.

El que em va saber més greu va ser que l’entrenador en qüestió és una persona que conec i que tenia per un entrenador correcte. A més, un dels entrenadors amb els que he pogut treballar en els anys que porto entrenant. Espero que hagi estat una equivocació i redreci la seva manera de fer, ja que d’aquesta manera només aconseguirà resultats a curt termini.

Aquesta és la meva opinió i no espero que tothom estigui d’acrod, únicament penso que els jugadors tenen temps per aprendre i no cal còrrer massa, ja que en aquest cas aconseguim que juguin com a sèniors i no és ni el moment ni la manera.

Els entrenadors novells i la resposabilitat dels clubs envers ells

Avui vaig amb una reflexió que crec molt important en aquest moment.

Molt sovint estic sentint frases com “aquest entrenador és massa jove” per part dels afeccionats al bàsquet. La majoria de clubs posen els entrenadors en funció de les seves necessitats i, de vegades, aquestes necessitats fan que es col·loquin entrenadors en equips pels que no estàn suficientement preparats, normalment equips de base, de formació. Això es deu, bàsicament, a que tothom té massa pressa i no ens parem a pensar qui és la persona més adeqüada per posar al capdavant de cada equip.

Els bons entrenadors, habitualment, acostumen a dirigir els equips més grans del club o els que poden jugar al màxim nivell perquè poden treure resultats. Penso que seria bó que els millors entrenadors estiguessin implicats en els equips de formació per tal de poder formar, per una banda els jugadors de la base i per altra banda els entrenadors joves que en un futur hauràn de dur equips a dintre del Club. Això és difícil perquè aquests entrenadors amb experiència normalment tenen uns horaris una mica “complicats” per poder entrenar equips de base però en alguns casos segur que es pot aconseguir. D’aquesta manera es pot fer aquesta doble feina i els entrenadors novells poden agafar una confiança i unes idees clares de qué i com podran treballar quan estiguin al capdavant d’un grup de treball.

Sovint ens queixem que no hi ha entrenadors, que és molt difícil trobar bons entrenadors i que molts dels que hi ha són masa joves i amb poca experiència. Jo sóc de la opinió que els entrenadors, de la mateixa manera que els jugadors, s’han de fer. Sempre hi haurà l’entrenador que ho porta a dins encara que igualment s’haurà de fer però en general penso que és una responsabilitat dels clubs el moure’s per fer bons entrenadors per no haver d’anar a buscar-los a fora, si més no, fer-ho el mínim possible. El que vull dir és que el club ha de veure quan un jugador té allò especial que pot fer d’ell un entrenador i formar-lo com a tal. La manera és fácil, encara que, evidentment, no qualsevol pot posar-se a entrenar.

La meva experiència em porta a pensar que si ets capaç de seleccionar correctament pots aconseguir en un alt percentatge encertar en les persones per poder treballar i treure entrenadors en poc temps. Desprès tot és formació al costat d’un entrenador amb experiència, que doni oportunitat d’anar fent progresos a poc a poc amb el grup. No es necessita gaire temps per veure si aquesta persona serà capaç d’agafar un grup. Un parell de temporades fent de segon, delegat o qualsevol tasca a dins de l’equip serà un bon començament. Desprès donar la responsabilitat de portar un grup degudament supervisat pel coordinador serà el primer pas per fer un entrenador.

En el meu cas, i parlant de la meva experiència en aquest Club, estic molt satisfet de poder veure entrenant equips a gent que va començar a fer les seves primeres passes com entrenadors, fent de segon o de delegat amb mi, i que amb el pas dels anys estàn portant equips. Entrenadors com l’Adrià Comas, en Marc Batlle, Francesc Riera, Marc Arnau, Franc García o en Marc Zaragoza van començar a treballar amb mí i ara mateix portan equips al Club o a fora del Club. Jo mateix, vaig tenir la gran sort de poder estar al costat d’entrenadors amb moltíssima experiència en el món del bàsquet i això em va portar a tenir opcions de posar-me a entrenar equips i poder ajudar al meu club. Jo vaig entrenar durant 12 temporades a una escola (Salesians d’Horta a Barcelona) en que només teniem jugadors de l’escola i entrenadors sortits de la mateixa escola. Vam aconseguir mantenir el Club competint amb els millors equips en cada categoría, i tot això amb gent formada a l’escola, tant jugadors com entrenadors.

Penso que és una gran responsabilitat la que tenen els clubs en aquest sentit com també la tenen els entrenadors amb més experiència. Això ja ho he comentat en alguna ocasió, si tens gent en el teu grup de treball però no té cap mena de responsabilitat a dintre del grup lògicament no serveix de gaire ni pel grup ni per aquesta gent que necessita formar-se.

Actitud o forma física

Després de veure el partit de quarts de final de la selecció espanyola contra Franca d’ahir he començat a llegir la premsa i arribo a la conclusió de que tothom diu la seva i hi ha opinions per a tots els gustos. Així doncs, jo també ho faré després d’analitzar el que he pogut veure fins ara.

Començaré per felicitar l’enorme partit d’ahir dels homes de Scariolo. Gran partit deixant fora del torneig un gran equip que encara estava invicte. Un partit que vam poder disfrutar d’allò més amb una grandísima defensa, sobretot a la gran figura de la selecció francesa, l’NBA Toni Parker. Primer en Ricky Rubio i dresprés en Raül López van aconsegui desquiciar-lo totalment.

Anem ara a analitzar el camí de la selecció fins arribar a aquest partit. Si be he de reconèixer que ja des de bon començament la selecció s’ha trobat amb lesions inoportunes que han condicionat força la seva preparació, crec que és només un petit detall dintre de la dinámica de joc. És cert que l’aspecte físic i mental influeix molt en el rendiment d’un esportista però també és cert que hi ha una máxima que és l’actitud. Aquí és on penso que s’ha fallat en un moment determinat.
Anirem pas a pas. Abans de començar la preparació es podia llegir la premsa i tots els diaris, webs i demés mitjans de comunicació parlaven de la medalla d’or que guanyaria la Selecció espanyola. I això sense haver jugat un sol partit!!! Tant s’ha dit i s’ha parlat d’això que ja tenim un tema per distreure els jugadors. Absolutament favorits per guanyar-ho tot.

Comença la preparació amb lesions, el cas Ricky, etc, I comencen els partits. Aparentment tot funciona correctament si parlem de resultants però no era dificil de veure que només es “posaven les piles” en moments determinats i per guanyar el partit. Comencem a veure falta d’actitud durant bona part dels partits. Arriba el partit contra Lituània i tothom te clar que els passarem per sobre. Resultat? Ells passen per sobre de la selecció sense gaires problemes.

Comença l’Eurobasquet i a la fase de grups el que es veu a pista és lamentable i penso que no te res a veure amb la forma física. Només hem de veure el posat dels jugadors en defensa, amb braços abaix i sense gaires desplaçaments, lamentable per a una selecció com aquesta. En atac també hi ha simptomes d’aquesta “passivitat” amb precipitació, mala selecció de tir, etc. S’ha hagut d’arribar a estar casi a fora de l’Eurobasquet perquè veiesim un canvi d’actitud en els jugadors. Conentració i activitat davant el joc han portat a veure de nou a la Selecció espanyola que estem acostumats, si més no, s’assembla força a aquella que va aconseguir l’or al Mundial o les dues plates a l’Europeu de Madrid i a l’Olimpiada.

Per tant, penso que encara que la vessant física té que veure molt en el rendiment d’un jugador, ha estat més una qüestió d’acitud que no pas física.

Per acabar, no voldria obviar el tema de l’entrenador. Aquí, i crec que també s’ha parlat força del nivell d’implicació del grup amb Sergio Scariolo, penso que és una part més que pot influir molt en l’actitud dels jugadors. Personalment crec que alguna cosa hi ha amb l’entrenador Italià, encara que no ho sabrem si no surt de dins del grup.

Nova temporada, nou projecte

Aquesta temporada 2009/2010 començo una nova etapa que espero sigui tan satisfactòria com ha estat la que vaig tancar a començament de juny. Per una banda comencem a treballar amb un grup de la generació del 98 (minis) que té molt bona “pinta”. És un molt bon grup de treball amb moltes ganes d’apendre. Penso que hem format un bon grup al que se li pot treure molt per la seva actitud de cara al treball.

Com sempre, he format el meu equip de treball amb persones que penso, donaran un plus de qualitat a la nostra feina. En aquesta ocasió puc estar molt satisfet de tenir en el meu grup de treball a grans profesionals i també grans persones. En Marc Batlle tornarà a fer-me costat com a segon entrenador en aquest projecte, ja són 5 anys!!! I espero que singuin molts més. Aquesta temporada serà especialment difícil per a ell donat que portarà el Mini B femení i a més els seus estudis l’impediràn estar tant de temps com voldriam tots dos però de qualsevol manera estarà treballant amb nosaltres sempre que pugui.

Per altra banda tindrem, ocasionalment, en Sergi Ventura, que portarà el Mini B masculí i ens donarà un cop de mà també quan pugui. A més tindrem dos components al “staff tècnic” que seràn el que denomino “aprenents”. En Marc Traver i en Joel Fernández estarán amb nosaltres “aprenent” això de fer d’entrenador. Ells són cadets, juguen al Club i estàn interessats en poder portar equips en un futur. I parlant de portar equips en un futur ens podem felicitar, ja que una de les persones que la temporada passada teniam en el nostre grup de treball amb l’infantil A, en Francesc Riera, aquesta temporada portarà el premini B masculí. És un començament i el desitjo tota la sort del món en aquesta difícil tasca que és fer d’entrenador. En un pròxim article parlaré d’aquests joves que comencen o volen començar i la responsabilitat que tenen envers ells tant els clubs com els entrenadors amb més experiencia.

He deixat pel final, com sempre, el delegat de l’equip. Ell serà en Paco Gil, la temporada passada ja va ser delegat de l’equip i penso que ens pot ajudar molt. Ell portarà tot el referent als desplaçaments, tornejos i les “estadístiques” que portarem. A més de la relació amb el Club, amb els pares, etc.

Finalment parlaré d’una nova tasca que començo en aquesta temporada i que espero poder desenvolupar de la millor manera possible. Es tracta de la coordinació en una Escola de la nostra ciutat que actualment no té gaires equips i la nostra feina serà incrementar el número d’equips i, en conseqüència, el número de participants. Estic parlant de Salesians, una escola d’on han sortit infinitat de jugadors i jugadores que formen part de la Unió actualment. En aquesta nova experiència tinc tota la il·lusió del món i espero poder aportar el meu granet de sorra per tal que retorni als nivells de fa uns anys.

Bona temporada a tothom!!!