Torneig de Nadal La Seu - Reflexions (I)

Acabats d’arribar del tradicional Torneig de Nadal de La Seu d’Urgell volia expressar les meves sensacions després d’aquests quatre dies que hem pogut disfrutar.

Per una banda aquest torneig és per a mi molt especial degut a que vaig disputar la primera edició ja fa 9 anys com a delegat d’un equip de Barcelona i vam passar uns dies excepcionals amb la competició però també amb les activitats paral·leles amb que l’Organització ens obsequia durant el torneig.

Des de llavors he tingut el plaer de disputar-ho en quatre ocasions de les 9 amb l’orgull d’haver-lo guanyat en les tres que he portat l’equip com a primer entrenador i tant en masculí (2 vegades) com en femení (1 vegada).

Des d’aquestes linies vull felicitar a l’organització per saber, amb el pas dels anys, afegir activitats noves d’interés com ara les xerrades tècniques per als entrenadors. Com he comentat algún cop, penso que no anem sobrats d’aquests tipus d’activitats per a entrenadors, així que quan em trobo en un torneig amb aquest tipus d’activitat és qüestió d’aprofitar-ho (encara que no tots els entrenadors participants decideixen assitir-hi).

En aquesta edició he tingut el plaer de disfrutar de valent del torneig per varies raons. Primer de tot he de felicitar el grup de jugadors que he portat a aquest torneig perquè han tingut un comportament de “10” en tots els aspectes. Si en l’aspecte esportiu han anat de menys a més, i aquest “més” no podia anar més amunt (campions), en l’aspecte humà i de comportament encara estic més satisfet del comportament a fora de la pista (donat el comportament de la resta de participants). Aquest grup m’ha fet sentir orgullós de liderar-lo pel seu comportament i el reconeixement per part d’alguns dels entrenadors de la resta d’equips.

Vull donar les gràcies per la seva feina durant aquests dies a en Marc Traver i en Pau Teixidó que m’han fet costat i m’han ajudat molt a fora de la pista però també en el moment de sortir a la pista, ells són dues persones que no dubto que podràn fer-se càrreg d’un equip en no gaire temps. Sou uns cracks!!!
Especialment important ha estat la feina del nostre delegat, en Paco Gil, i des d’aquí el meu reconeixement i el meu agraïment per la seva predisposició en tot moment pel que poguès fer falta. La feina que ha fet amb el grup ha estat excel·lent i ha tingut el reflexe a la pista sense cap mena de dubte. A la final es va poder veure clarament.
Gracias Paco, me has ayudado muchísimo!!!

He deixat pel final una part que penso que és indispensable pel desenvolupament dels jugadors i pel bon funcionament del grup. Els pares d’aquests jugadors.
Vull expressar el meu agraïment a tots ells per entendre’m. Per entendre la feina que estem fent i respectar en tot moment el funcionament del grup per sobre de tot (jo també sóc pare), per entendre que en moments determinats era més important el descans dels jugadors que no pas una estona amb ells. Us vull agraïr a tots la vostra actitud de “no interferència” en el funcionament del grup. Penso que el resultat de tot s’ha pogut veure sense cap mena de dubte a la pista.

Per finalitzar la primera part d’aquesta entrada (la segona serà demà) voldria acabar com he començat, felicitant a tots aquests jugadors.

Bon Any 2010!!!

Missatges contradictòris

D’uns anys ençà estem rebent uns missatges una mica contradictoris per part, tant de la Federació Catalana de Bàsquetbol (FCBQ) com de la Federación Española de Baloncesto (FEB), en el que respecta al básquet de base, concretament al minibàsquet.

Anem a pams. Per una banda han hagut una sèrie de debats e inclús un Congrés Internacional del Minibàsquet per tal de determinar com s’ha de treballar amb els equips de minibàsquet per al seu correcte desenvolupament. Aquests esdeveniments, sempre aval·lats tant per la FCBQ com per la FEB, no han fet més que refermar la banda massa competitiva de l’esport de base, cosa que és ben certa i penso que tothom hauria de posar el seu granet de sorra per corregir-ho.

Per una banda es van crear els Programes de Detecció i Perferccionament (PDP) per part de la FCBQ, abans anomenats Centres de Tecnificació, per tal d’anar seguint i treballant amb els millors jugadors de la categoria a partir de mini. La finalitat és el seguiment dels jugadors susceptibles de formar part de les diferents Seleccions Catalanes, a banda dels campus d’estiu que es fan (més amb ànims recaudatoris que no pas de millora técnica dels jugadors).
Aquests PDP’s fan les “trobades” que en principi són una diada de básquet però, es clar, també s’informa els jugadors que si no es presenten als PDP i les trobades no tenen opció a Selecció. Selecció que se’n va a “competir” al Campeonato de España de Selecciones Autonómicas, que organitza la FEB.


Per altra banda canvien el reglament cada cop més i ens posen 8 periodes de 6 minuts (partits inacabables) per tal que tothom jugui més temps i ens posen el marcador a 0-0 en acabar cada periode per “restar” competitivitat i fer que els nens juguin sense pressió i per “divertir-se”. Aquest nou reglament em sembla molt be si tothom contribueix a fer aquesta tasca de la mateixa manera. Se suposa que aquests canvis són per “protegir” els jugadors “més fluixets” i al mateix temps que tothom jugui més temps.

I per una altra banda tenim la FEB que és qui organitza aquests campionats però també s’omple al boca amb el tema de la competitivitat de l’esport de base i lidera activitats per promoure el bàsquet a les escoles però que finalment també cau en la competitivitat extrema que significa un Campionat d'Espanya.

Arribats a aquest punt, jo em pregunto: Què és realment el que volem? Perquè montar tota aquesta parafarnaria amb el canvi de reglament, escrits als Clubs i demés accions si després s’està promovent aquesta competitivitat amb aquests Campionats? Qui ha d’exigir aquesta competitivitat/no competitivitat?

Personalment penso que els extems mai són bons i si hi ha una cosa clara és que la vida diaria de tots nosaltres és una competició en sí. Per tant, no crec que hi hagi res de dolent en aprendre a competir sempre que al mateix temps s’estigui formant, però també trobo fora de lloc demanar els Clubs aquesta mena d’ambient “festiu” per després anar a competir en tota regla en uns Campionats d’Espanya o de Catalunya. Fa ja un temps que això em volta pel cap i al final m’acabo preguntant si realment val la pena tant montatge per després fer tot el contrari al que estàs promovent. Si hem de cuidar els notres petits jugadors ho hauriem de fer tots, entrenadors, clubs, Federacions…

Si vull impulsar quelcom no puc llençar un missatge contrari, no?

Comencem pel començament

Últimament estic sentint de persones de bàsquet i afeccionats a aquest esport algunes converses inclús en alguns foros, opinions sobre el nivell dels equips minis i preminis però voldria comentar, sobretot i com sempre, el nostre cas.

Inicialment, comentar que em sembla del tot fora de lloc presionar uns nens d’11 i 12 anys (minis) o 9 i 10 anys (preminis). La gent es pensa que els minis han de guanyar, la paraula màgica, per ser millors. Què vol dir guanyar?

Estem parlant de categories de formació. La paralua formació indica, per sí mateixa, la feina a fer amb aquesta canalla.

Aquesta temporada estic portant un mini (ja feia molts anys que no entrenava un equip de “petits”) i estic veient dissabte a dissabte la exigència que hi ha tant des de la grada com, de vegades, des de la banqueta. Una exigència desmesurada per l’edat en que es troben aquests petits jugadors. Perquè tenir pressa? Volem còrrer abans de saber caminar ?


Quan agafo un equip de formació com el que porto aquesta temporada, la primera cosa que miro és quina base tenen els jugadors per començar a treballar. De vegades demanem coses als jugadors que no ens poden donar perquè els falta treballar conceptes bàsics que no tenen assolits i llavors els jugadors es senten “frustrats” perquè no són capaços de donar el que els demanem. Si això ho traslladem als partits i sentim el que passa a la grada ens adonem que el missatge que els arriba acaba sent “molts missatges” i en molts casos contradictoris. Tenen un missatge des de la banqueta i un, dos o tres de de la grada, ja que cadasqún veu un básquet diferent. Quantes vegades hem sentit des de la grada: “tira”, “passa-la”, “bota” quan, potser, l’entrenador està demanant una altra cosa ?

Tinc la sort de portar un grup aquesta temporada que té moltes ganes d’aprendre i que treballen amb una ilusió que val la pena experimentar com a entrenador. Portem treballant dos mesos i estem treballant alguns conceptes bàsics que no tenen ben assolits encara, però tothom intenta treballar al màxim per tal d’anar millorant cada dia una mica més. El treball de millora d’aquests conceptes requereix d’un temps i és important no tenir pressa, ja que a poc a poc s’aniran assolint sense problemes. És necessari, però, que els jugadors rebin reforços positius per tal d’aconseguir aquesta millora quan s’estàn esforçant. Han de tenir confiança i no tenir por a equivocar-se ja que si no és així serà complicat que puguin millorar (si no m’equivoco no em corregiràn i no podré millorar). Molt sovint ens trobem jugadors que no proven coses per por a la “bronca” de l’entrenador quan és importantíssim que provin coses per tal d’anar millorant a poc a poc.




Personalment penso que els resultats en aquestes edats no són gens importants si ens referim com a resultats al marcador d’un partit. Si hi ha una feina ben feta als entrenaments i als partits aquests resultats en el marcador arriben sols sense que tothom estigui pendent del marcador. Per aquesta raó tenim un reglament de minibàsquet en que cada periode comença amb resultat de 0-0 i no existeix un marcador acumul·lat que es pugui veure, a banda dels que còrren per les grades. Fa poc vam jugar un partit en que em va fer gràcia l’entrenador contrari perquè després de donar l’impressió que es preocupava molt per la formació dels seus jugadors va sortir com una exal·lació quan va acabar l’últim periode demanant a la taula: “hem guanyat, oi? hem guanyat? hem guanyat?” I sí, el partit l’havien guanyat ells per un punt però, quina importancia té aquest resultat en aquest partit? Jo em quedo amb el que vaig veure a la pista, no pas amb el resultat. Em quedo amb la feina que estic demanant als meus jugadors durant tota la setmana i aquesta transferència al joc. Això és per a mi el més important en aquest moment. Corregir el que no ha sortit be i continuar amb la feina. Els resultats? Ja arribaràn. Hi ha temps per això. Però comencem pel començament, sisplau…

Lesions inoportunes

Avui el meu escrit és de suport, d’ànims i va dedicat a un dels millors jugadors que he tingut el plaer de portar durant la meva carrera com a entrenador. És un escrit de suport perquè en aquesta 1ª temporada com a sènior, ja difícil en bones condicions, ha tingut la mala sort de patir una lesió d’espatlla que el mantindrà allunyat de les pistes durant gairabé tota la temporada.

Estic parlant de l’Aitor Céspedes. L’Aitor el vaig conèixer quan era mini i jugava al Joventut de Badalona. El vaig conèixer veient un partit dels tipics que anava a veure per tal de veure una mica de bàsquet i aprendre alguna cosa d’algún entrenador. Em va agradar molt deseguida la seva actitud i les seves ganes de jugar. Va estar a la Penya fins a preinfantil. Va ser en aquesta temporada que vaig quedar “prendat” del seu joc, encara que el perdia una mica el seu caràcter (una mica massa intensitat). Vam jugar un parell de cops contra ells durant la temporada i vaig poder confirmar les meves primeres sensacions.

Al final d’aquella temporada va passar a jugar a l’Ademar a l’infantil i va ser llavors quan vam començar a mantenir una mica més de contacte, ja que a ell li agradava molt el joc del nostre equip i venia a veure molts partits fins i tot ens va seguir als Campionats d’Espanya.

A segon any de cadet el vaig incorporar al meu equip per fer un molt bon equip per jugar a preferent i he de dir que per a mi va ser un plaer portar un jugador que veu el bàsquet com el veu ell.

A l’Aitor el vam tenir al Club fins la temporada passada que va tornar a l’Ademar i va recuperar la seva manera de jugar i fins i tot va donar tot un espectable durant les finals de les Series Colegiales, que organitza l’ACB. No cal dir que em vaig alegrar moltíssim per ell. Podeu veure el video a http://acbtv.acb.com/channel/30 (ACBTV, Top-5 de les Series Colegiales). L'última jugada "Céspedes - Suñe"

Aquesta temporada està jugant a 1ª Catalana amb El Masnou però malauradament ha vist aturada la seva primera temporada jugant a sènior per aquesta lesió.

Estic segur que la propera temporada podrà tornar a jugar i tornarà a les pistes amb més força que mai.

Ànims Aitor, i pensa que els que et coneixem be et donem tot el suport perquè et recuperis aviat i tornis a les pistes que és on t’agrada estar.

Què ensenyem?

Dissabte passat estava a casa meva disfrutant, en un cap de setmana de descans de la competició, de la companyía dels meus fills i la meva dóna quan un entrenador que estava jugant un torneig en una localitat del Baix Llobregat em va fer arribar un SMS que deia alguna cosa semblant a que estava veient un partit de minibàsquet en que un dels equips que jugava estava defensant descaradament en zona. A banda que això ho prohibeix expressament el reglament de minibàsquet penso que és del tot erroni començar per treballar d’aquesta manera. Això, en un princpi, pot tenir dues lectures. Primera, que els jugadors a mini encara no tenen clar com han de defensar en determinades situacions i es despisten a l’hora de seguir el seu jugador. I la segona, que l’entrenador els estigui ensenyant a defensar d’aquesta manera.

No és la primera vegada ni la última que ens trobarem amb entrenadors que fan defensar els seus jugadors en una zona encoberta o no encoberta (que també hi ha) per tal de no deixar que els jugadors contraris puguin arribar a sota de l’aro. Hi ha qui defensa que aquest tipus de defensa és bona per fer que el jugador aprengui a estar més ben situat a la pista, cosa que jo dubto. El fet és que no aconseguim que aquests jugadors que col·loquem al mig de la zona siguin capaços de defensar un jugador amb pilota en un simple 1x1. Una cosa és ensenyar els jugadors a fer “ajudes”, que penso que també és complicat que aprenguin correctament, i una altra a defensar en zona.

En aquest cas era l’entrenador el que s’estava “desganyitant” demanant al jugador que es posès a sota de l’aro i no es moguès d’allà. Aquest és un “error” habitual dels entrenadors que valoren més una victoria que no pas ensenyar els seus jugadors els fonaments bàsics per a la seva edat. Desprès ens trobem jugadors que no saben fer una entrada a cistella amb la mà esquerra perquè per al seu entrenador és més important que faci el básquet que no pas que el faci amb la mà que correspon. Partim de la base que són jugadors d’11 i 12 anys i estàn en un periode d’aprenentatge important, crec que s’ha de tenir cura del que ensenyem i com ho ensenyem. Personalment crec que, en aquest cas (mini), val la pena perdre uns partits si aconseguim que els jugadors vegin o aprenguin correctament els fonaments bàsics.

El que em va saber més greu va ser que l’entrenador en qüestió és una persona que conec i que tenia per un entrenador correcte. A més, un dels entrenadors amb els que he pogut treballar en els anys que porto entrenant. Espero que hagi estat una equivocació i redreci la seva manera de fer, ja que d’aquesta manera només aconseguirà resultats a curt termini.

Aquesta és la meva opinió i no espero que tothom estigui d’acrod, únicament penso que els jugadors tenen temps per aprendre i no cal còrrer massa, ja que en aquest cas aconseguim que juguin com a sèniors i no és ni el moment ni la manera.