UNA BONA INICIATIVA

Feia molt de temps que no em posava a escriure per diferents motius, bàsicament per la feina que he tingut amb l’organització de diferents projectes i esdeveniments que m’han tret força temps. Alguns ja els he posat en funcionament i d’altres estàn en el seu últim pas del procés per sortit a la llum. Pel que fa als que ja han estat posats en funcionament parlaré d’un que ha finalitzat la passada setmana, el Campus de Setmana Santa 2010 de la Unió Esportiva Mataró.

El club em va encomanar la tasca d’organitzar un campus durant la Setmana Santa. Aquesta era una idea que havia parlat amb diferents persones del club en algunes ocasions i finalment s’ha pogut dur a terme. Penso que és una molt bona iniciativa per part del club el fet de donar un servei en aquestes dates en que els jugadors no tenen escola i necesiten, molts cops, una activitat per fer durant la jornada laboral dels pares.

Vam pensar, sobretot, en una franja d’edat des dels 8 als 13 anys, es a dir, des de Escola de bàsquet a Preinfantil. Un cop definit a quins usuaris anava destinat el campus era qüestió de veure quina era la feina que calia fer. Ens hem centrat, sobretot, en aspectes bàsics, detalls que hem pogut treballar força be al disposar de dos entrenadors per cada 10 jugadors. Un dels detalls que hem treballat ha estat el relacionat amb els peus, l’equilibri, l’utilització correcte del pes del cos, etc.
Em queden per comentar un parell de coses, les més importants a l’hora d’engegar un campus. Per una banda els entrenadors. Des d’aquestes linies vull felicitar als quatre entrenadors que han treballat en aquest campus pel seu interés, la seva feina seriosa i, el més important, el seu tracte excel·lent amb els jugadors i la seva predisposició per fer d’aquest campus una activitat de qualitat. Aquests entrenadors han estat en Marc Batlle, en Quim Valle, en Sergi Ventura i en Josep Márquez, felicitats a tots quatre per la vostra feina.

He deixat pel final els participants del campus, els jugadors i jugadores. Penso que la feina que hem fet ha estat gràcies a l’actitud mostrada per tots i cadascún dels participants a l’hora de treballar a la pista, serietat, motivació, ganes d’apendre i molta, moltíssima inensitat a l’hora de treballar ha fet que hagi estat un veritable plaer treballar amb aquesta canalla. Per ells també el meu reconeixement i sobretot que no deixin de treballar mai d’aquesta manera.

Be, a part dels moments de feina també hem tingut moments de competicions, hem vist videos, pel·licules, etc, i penso que s’ho han passat d’allò més bé. Si s’ho han passat, només la meitat de bé que m’ho he passat jo, ja estic content.

Per finalitzar, felicitar el club per aquesta iniciativa i animar a continuar amb aquest tipus d’iniciatives que demostren que el club és viu. Espero poder retrobar-me amb tots en la segona edició del Campus de Setmana Santa l’any que ve.

Torneig de Nadal de La Seu – Reflexions (II)

Be, al final han estat 4 dies més. Volia fer aquesta segona part de l’entreada el dia 1 però ja se sap, els nens (5 dies sense veure’ns) demanen atenció, Any Nou i tot plegat, doncs fins avui.

Aquesta segona part de l’entrada la vull dedicar a repassar aquest Torneig en la seva vesant esportiva. Crec que aquest torneig ens ha fet avançar moltíssim en molts aspectes, tant a dintre com a fora de la pista.

Diumenge 27 de desembre arribàvem a La Seu d’Urgell cap a les 11:00 h del matí per tal d’instalar-nos a la residència, ja que a les 12:00 h teníem reunió i a les 15:00 h començàvem a jugar.
A les 13:00 h estàvem dinant per tal de poder fer una mica la digestió. Com que jugàvem a les 15:00 vam anar cap al pavelló a les 14:15 h per poder escalfar. L’equip rival era el CB Corbera, un equip de nivell A que em va causar una molt bona impressió. El partit no va ser gens bó, amb moltes imprecisions. Ells eren ràpids i tenien les coses molt clares (bon tir exteior). Al final bon resultat però mal partit, es a dir, el millor el resultat: 61-42.

Foto: Joan Ventura

El següent partit, a les 19:00 h, va ser millor en quant a actitud e intensitat. Tothom més concentrat i en conseqüència fent les coses amb més lògica. Després d’un bon partit : 67-25.

Dilluns 28 de desembre teníem partit a les 17 :00 h i això ens va donar temps per poder treballar i corregir els errors del dia anterior. Aquests tipus de tornejos tenen l’aventatje que pots corregir i posar-ho en pràctica tot seguit en el següent partit i com que passa poc temps entre partit i partit avances molt més que en una setmana normal d’entrenaments.
Aquest va ser el “partidàs” del torneig. Vam jugar contra Stadium Casablanca de Saragossa (per a mi l’equip que millor jugava a bàsquet del torneig) i va ser un gran partit, molt disputat i molt igualat, que al final ens vam poder endur per un ajustat 60-51 i amb sensació d’estar fent les coses com cal.

Foto: Joan Ventura

Ara tocava descansar, l’endemà quarts de final a les 9:30 h.

Dimarts 29 de desembre a les 8:00 h estàvem al menjador per tal d’esmorzar d’hora i estar a les 9:00 h al pavelló per escalfar i després d’una petita discussió amb una de les empleades del menjador pel tema de "la llet i el suc" (no donàven suc per esmorzar i el vaig portar jo per tal que no prenesin llet). La dona es va acostar per dir-me que no es podien entrar begudes al menjador i després d’estar discutint una estona tot va quedar resolt i van poder acabar-se el suc.
Després de dos dies de competició i un treball a fora de la pista impecable del nostre delegat, en Paco Gil, els jugadors estaven amb una confiança i tranquilitat que no haviem vist fins ara. Així doncs, va començar el partit i vam poder veure que la linia ascendent començada després del primer partit continuava augmentant. Tant és així que vam passar per sobre de l’equip contrari (Paidos Sant Fruitós B) per 64-17.

Ara arribaven les semifinals contra un dels equips més difícils, el Círcol Catòlic de Badalona. El partit va ser molt dur i va costar molt treure’l endavant però alguna cosa havia canviat en el grup. Els partits complicats, ajustats, eren la nostra creu i sempre acabàvem caient per la pressió del contrari, però en dos dies aquesta dinàmica havia canviat i haviem passat de la por a perdre, de fer-ho malament, a la confiança i tranquilitat per jugar sempre amb ordre i sense precipitar-se. La traducció de tot això, el resultat: 37-23.

Havíem arribat a la final jugant com mai fins a aquell moment, com un equip. Tothom sumava, ningú s’amagava i això ens feia cada cop més forts.

Foto: Joan Ventura

Dimecres 30 de desembre. Vam anar d’hora a esmorzar per anar a veure la final femenina (UEM –CB Vic) i vam cel·lebrar la primera victoria pel Club per un resultat de 51-33 que ens mostra la diferencia que va haver entre un equip i l’altre.

11:30 h. Comença la final contra Maristes Ademar, un molt bon equip que juga molt be a bàsquet. Sorpresa per començar. Amb un partit molt seriòs marxavem al marcador 10-2 al final del primer periode. El segon va començar igual que el primer i amb una gran defensa vam arribar al descans amb el resultat de 23-6. Els jugadors cada cop tenien més confiança en el que feien i a poc a poc la diferència anava creixent. Al final del tercer periode el resultat era ja espectacular:46-12!!!
L’últim periode va ser una mica més baix de ritme però tot i així va estar prou be. Al final 54-24 i la sensació d’haver avançat un mes d’entrenaments en tant sols quatre dies.

Foto: Joan Ventura

Finalment em quedo amb la feina seriosa de tots i cadasqún dels jugadors i tècnics que han participat en aquest torneig. Molt bona feina i molt bon coportament.

Volia fer un reconeixement especial per a un jugador que ha vingut amb nosaltres però que normalment juga en el Mini C del Club, em refereixo a en Joan Cañellas. La seva feina ha estat molt bona i s’ha adaptat al grup com si portés tota la temporada jugant amb nosaltres.

Bona feina Joan, segueix així!!!

Foto: Joan Ventura

Torneig de Nadal La Seu - Reflexions (I)

Acabats d’arribar del tradicional Torneig de Nadal de La Seu d’Urgell volia expressar les meves sensacions després d’aquests quatre dies que hem pogut disfrutar.

Per una banda aquest torneig és per a mi molt especial degut a que vaig disputar la primera edició ja fa 9 anys com a delegat d’un equip de Barcelona i vam passar uns dies excepcionals amb la competició però també amb les activitats paral·leles amb que l’Organització ens obsequia durant el torneig.

Des de llavors he tingut el plaer de disputar-ho en quatre ocasions de les 9 amb l’orgull d’haver-lo guanyat en les tres que he portat l’equip com a primer entrenador i tant en masculí (2 vegades) com en femení (1 vegada).

Des d’aquestes linies vull felicitar a l’organització per saber, amb el pas dels anys, afegir activitats noves d’interés com ara les xerrades tècniques per als entrenadors. Com he comentat algún cop, penso que no anem sobrats d’aquests tipus d’activitats per a entrenadors, així que quan em trobo en un torneig amb aquest tipus d’activitat és qüestió d’aprofitar-ho (encara que no tots els entrenadors participants decideixen assitir-hi).

En aquesta edició he tingut el plaer de disfrutar de valent del torneig per varies raons. Primer de tot he de felicitar el grup de jugadors que he portat a aquest torneig perquè han tingut un comportament de “10” en tots els aspectes. Si en l’aspecte esportiu han anat de menys a més, i aquest “més” no podia anar més amunt (campions), en l’aspecte humà i de comportament encara estic més satisfet del comportament a fora de la pista (donat el comportament de la resta de participants). Aquest grup m’ha fet sentir orgullós de liderar-lo pel seu comportament i el reconeixement per part d’alguns dels entrenadors de la resta d’equips.

Vull donar les gràcies per la seva feina durant aquests dies a en Marc Traver i en Pau Teixidó que m’han fet costat i m’han ajudat molt a fora de la pista però també en el moment de sortir a la pista, ells són dues persones que no dubto que podràn fer-se càrreg d’un equip en no gaire temps. Sou uns cracks!!!
Especialment important ha estat la feina del nostre delegat, en Paco Gil, i des d’aquí el meu reconeixement i el meu agraïment per la seva predisposició en tot moment pel que poguès fer falta. La feina que ha fet amb el grup ha estat excel·lent i ha tingut el reflexe a la pista sense cap mena de dubte. A la final es va poder veure clarament.
Gracias Paco, me has ayudado muchísimo!!!

He deixat pel final una part que penso que és indispensable pel desenvolupament dels jugadors i pel bon funcionament del grup. Els pares d’aquests jugadors.
Vull expressar el meu agraïment a tots ells per entendre’m. Per entendre la feina que estem fent i respectar en tot moment el funcionament del grup per sobre de tot (jo també sóc pare), per entendre que en moments determinats era més important el descans dels jugadors que no pas una estona amb ells. Us vull agraïr a tots la vostra actitud de “no interferència” en el funcionament del grup. Penso que el resultat de tot s’ha pogut veure sense cap mena de dubte a la pista.

Per finalitzar la primera part d’aquesta entrada (la segona serà demà) voldria acabar com he començat, felicitant a tots aquests jugadors.

Bon Any 2010!!!

Missatges contradictòris

D’uns anys ençà estem rebent uns missatges una mica contradictoris per part, tant de la Federació Catalana de Bàsquetbol (FCBQ) com de la Federación Española de Baloncesto (FEB), en el que respecta al básquet de base, concretament al minibàsquet.

Anem a pams. Per una banda han hagut una sèrie de debats e inclús un Congrés Internacional del Minibàsquet per tal de determinar com s’ha de treballar amb els equips de minibàsquet per al seu correcte desenvolupament. Aquests esdeveniments, sempre aval·lats tant per la FCBQ com per la FEB, no han fet més que refermar la banda massa competitiva de l’esport de base, cosa que és ben certa i penso que tothom hauria de posar el seu granet de sorra per corregir-ho.

Per una banda es van crear els Programes de Detecció i Perferccionament (PDP) per part de la FCBQ, abans anomenats Centres de Tecnificació, per tal d’anar seguint i treballant amb els millors jugadors de la categoria a partir de mini. La finalitat és el seguiment dels jugadors susceptibles de formar part de les diferents Seleccions Catalanes, a banda dels campus d’estiu que es fan (més amb ànims recaudatoris que no pas de millora técnica dels jugadors).
Aquests PDP’s fan les “trobades” que en principi són una diada de básquet però, es clar, també s’informa els jugadors que si no es presenten als PDP i les trobades no tenen opció a Selecció. Selecció que se’n va a “competir” al Campeonato de España de Selecciones Autonómicas, que organitza la FEB.


Per altra banda canvien el reglament cada cop més i ens posen 8 periodes de 6 minuts (partits inacabables) per tal que tothom jugui més temps i ens posen el marcador a 0-0 en acabar cada periode per “restar” competitivitat i fer que els nens juguin sense pressió i per “divertir-se”. Aquest nou reglament em sembla molt be si tothom contribueix a fer aquesta tasca de la mateixa manera. Se suposa que aquests canvis són per “protegir” els jugadors “més fluixets” i al mateix temps que tothom jugui més temps.

I per una altra banda tenim la FEB que és qui organitza aquests campionats però també s’omple al boca amb el tema de la competitivitat de l’esport de base i lidera activitats per promoure el bàsquet a les escoles però que finalment també cau en la competitivitat extrema que significa un Campionat d'Espanya.

Arribats a aquest punt, jo em pregunto: Què és realment el que volem? Perquè montar tota aquesta parafarnaria amb el canvi de reglament, escrits als Clubs i demés accions si després s’està promovent aquesta competitivitat amb aquests Campionats? Qui ha d’exigir aquesta competitivitat/no competitivitat?

Personalment penso que els extems mai són bons i si hi ha una cosa clara és que la vida diaria de tots nosaltres és una competició en sí. Per tant, no crec que hi hagi res de dolent en aprendre a competir sempre que al mateix temps s’estigui formant, però també trobo fora de lloc demanar els Clubs aquesta mena d’ambient “festiu” per després anar a competir en tota regla en uns Campionats d’Espanya o de Catalunya. Fa ja un temps que això em volta pel cap i al final m’acabo preguntant si realment val la pena tant montatge per després fer tot el contrari al que estàs promovent. Si hem de cuidar els notres petits jugadors ho hauriem de fer tots, entrenadors, clubs, Federacions…

Si vull impulsar quelcom no puc llençar un missatge contrari, no?

Comencem pel començament

Últimament estic sentint de persones de bàsquet i afeccionats a aquest esport algunes converses inclús en alguns foros, opinions sobre el nivell dels equips minis i preminis però voldria comentar, sobretot i com sempre, el nostre cas.

Inicialment, comentar que em sembla del tot fora de lloc presionar uns nens d’11 i 12 anys (minis) o 9 i 10 anys (preminis). La gent es pensa que els minis han de guanyar, la paraula màgica, per ser millors. Què vol dir guanyar?

Estem parlant de categories de formació. La paralua formació indica, per sí mateixa, la feina a fer amb aquesta canalla.

Aquesta temporada estic portant un mini (ja feia molts anys que no entrenava un equip de “petits”) i estic veient dissabte a dissabte la exigència que hi ha tant des de la grada com, de vegades, des de la banqueta. Una exigència desmesurada per l’edat en que es troben aquests petits jugadors. Perquè tenir pressa? Volem còrrer abans de saber caminar ?


Quan agafo un equip de formació com el que porto aquesta temporada, la primera cosa que miro és quina base tenen els jugadors per començar a treballar. De vegades demanem coses als jugadors que no ens poden donar perquè els falta treballar conceptes bàsics que no tenen assolits i llavors els jugadors es senten “frustrats” perquè no són capaços de donar el que els demanem. Si això ho traslladem als partits i sentim el que passa a la grada ens adonem que el missatge que els arriba acaba sent “molts missatges” i en molts casos contradictoris. Tenen un missatge des de la banqueta i un, dos o tres de de la grada, ja que cadasqún veu un básquet diferent. Quantes vegades hem sentit des de la grada: “tira”, “passa-la”, “bota” quan, potser, l’entrenador està demanant una altra cosa ?

Tinc la sort de portar un grup aquesta temporada que té moltes ganes d’aprendre i que treballen amb una ilusió que val la pena experimentar com a entrenador. Portem treballant dos mesos i estem treballant alguns conceptes bàsics que no tenen ben assolits encara, però tothom intenta treballar al màxim per tal d’anar millorant cada dia una mica més. El treball de millora d’aquests conceptes requereix d’un temps i és important no tenir pressa, ja que a poc a poc s’aniran assolint sense problemes. És necessari, però, que els jugadors rebin reforços positius per tal d’aconseguir aquesta millora quan s’estàn esforçant. Han de tenir confiança i no tenir por a equivocar-se ja que si no és així serà complicat que puguin millorar (si no m’equivoco no em corregiràn i no podré millorar). Molt sovint ens trobem jugadors que no proven coses per por a la “bronca” de l’entrenador quan és importantíssim que provin coses per tal d’anar millorant a poc a poc.




Personalment penso que els resultats en aquestes edats no són gens importants si ens referim com a resultats al marcador d’un partit. Si hi ha una feina ben feta als entrenaments i als partits aquests resultats en el marcador arriben sols sense que tothom estigui pendent del marcador. Per aquesta raó tenim un reglament de minibàsquet en que cada periode comença amb resultat de 0-0 i no existeix un marcador acumul·lat que es pugui veure, a banda dels que còrren per les grades. Fa poc vam jugar un partit en que em va fer gràcia l’entrenador contrari perquè després de donar l’impressió que es preocupava molt per la formació dels seus jugadors va sortir com una exal·lació quan va acabar l’últim periode demanant a la taula: “hem guanyat, oi? hem guanyat? hem guanyat?” I sí, el partit l’havien guanyat ells per un punt però, quina importancia té aquest resultat en aquest partit? Jo em quedo amb el que vaig veure a la pista, no pas amb el resultat. Em quedo amb la feina que estic demanant als meus jugadors durant tota la setmana i aquesta transferència al joc. Això és per a mi el més important en aquest moment. Corregir el que no ha sortit be i continuar amb la feina. Els resultats? Ja arribaràn. Hi ha temps per això. Però comencem pel començament, sisplau…