Después del inicio de la
temporada NBA y ver la irrupción de Ricky Rubio en la liga americana me viene a
la cabeza todo lo que se ha llegado a escribir durante la última temporada en
España sobre su rendimiento. Se ha llegado a publicar hasta que era un “bluf”.
Estamos en un país en el
que enterramos a la gente con la misma facilidad que la encumbramos. Es un
ejercicio que hacemos constantemente y que no produce ningún beneficio para
nadie. Cuando surge una figura sea del deporte que sea y tenga la edad que
tenga, primero se le compara con alguien, luego se le sube a los altares y en
el momento en el que deja de rayar a gran altura o sufre un pequeño bache se le
crucifica hasta hundirlo en el fondo del barrizal.
Ricky ha venido
demostrando desde la base lo que puede llegar a hacer en este deporte. Cuando
jugaba en equipos en los que todos sus compañeros eran mayores que él y marcaba
diferencias en la competición todo el mundo se apuntaba al carro de lo bueno
que era y lo que podía llegar a ser. Si ha ganado todo lo que ha ganado en
categorías de formación tanto con su club como con las correspondientes
selecciones debe de ser por alguna razón. Los que conocen a Ricky desde sus
años de premini saben que no es el típico jugador vago que se ciega por los
resultados. Es inconformista y siempre quiere más.
Su bajo rendimiento en el
Regal FC Barcelona durante su última temporada en el equipo puede tener una razón
nada descartable. El juego del Barça no pasaba por la confianza en el jugador
debido a que la referencia en el equipo es Juan Carlos Navarro. Ni los sistemas
ni el entrenador tenían la confianza puesta en el jugador y eso se podía ver
cuando llegaba a campo de ataque y soltaba el balón. Cuando esto ocurría ya no
volvía el balón y en las ocasiones que llegaba de nuevo debía decidir si lanzar
o no.
Si comparamos el juego y
la confianza en él del Barça y de los Wolves nos damos cuenta de que ahora
cuenta con la confianza del entrenador y ello revierte en su desparpajo y
confianza a la hora de salir a la pista. El juego del equipo, en ese momento,
podemos decir que gira en torno a él y ese bloqueo directo con el que inicia el
juego y a partir del cual se construye el juego del equipo.
No me sorprende cómo está
jugando ya que lo está haciendo de la misma manera que lo ha hecho siempre. Siempre
había dispuesto de la confianza de su entrenador y de sus compañeros. No hay
que olvidar la juventud de Ricky y la presión a la que ha sido sometido desde
que debutó en ACB de la mano de un maestro como Aíto.
Para finalizar pienso que
es importante el trabajo que ha estado haciendo durante este verano, durante el
lockout. Ha hecho un trabajo de mejora de su mecánica de tiro y sus porcentajes
han aumentado considerablemente. Ha estado trabajando técnicamente y ha puesto
en orden sus ideas.
El cambio ha sido acertado
y a su manera de jugar le ha ido perfecta la competición americana, menos
presionante hacia el base y que permite pensar y decidir cuál es la mejor opción
de ataque.
Creo que con la juventud
que tiene y el nivel demostrado hasta el momento puede ser un referente en el
puesto de base en la NBA
en unos años, no olvidemos los 21 años que tiene.
Después del final de lockout de la NBA se ha abierto un escenario nuevo para la mayoría de equipos europeos, ya que, con la excepción de tres de ellos, todos deberán adaptarse a la nueva situación al no poder contar con sus jugadores NBA que deberán partir, si no lo han hecho ya, hacia EEUU.
No hace mucho, Xavi Pascual contestaba a la pregunta del porqué no había fichado el FC Barcelona Regal a ningún jugador NBA. La respuesta fue, aunque criticada, lógica desde el punto de vista de planificación de una temporada. No vamos a descubrir las bondades que te puede dar un jugador NBA, pero la gestión de un grupo del máximo nivel requiere de una estabilidad para poder acometer una temporada regular en cuanto a resultados. Estamos hablando de los mejores equipos de Europa y, en consecuencia, todos ellos aspiran a disputar de la mejor manera posible, ya sea la Euroleague o la competición europea que dispute y las correspondientes competiciones domésticas.
Pascual dijo que no se habían planteado fichar a ningún jugador NBA hasta que no se diese el caso de cancelarse definitivamente la temporada NBA para no desestabilizar al equipo en caso de que el lockout de desbloquease. La entrada y salida de jugadores de este nivel a mitad de temporada es un peligro para la estabilidad del grupo porque cambian los roles que los jugadores tenían hasta ese momento y eso requiere de un tiempo que no tienen los equipos inmersos en competiciones europeas y que juegan cada 3 ó 4 días.
Los equipos turcos, rusos y algunos otros se lanzaron a fichar jugadores que han marcado diferencias y que, más allá de lo que supone verlos jugar en Europa, ahora deben partir hacia sus correspondientes destinos dejando a dichos equipos en una situación muy diferente. Quién asume el rol de anotador ahora en Besiktas? Quién da un paso adelante en el Real Madrid para suplir la falta de Rudy o Ibaka?
Por supuesto que alguno de los jugadores o más de uno lo hará, pero cuánto tiempo va a requerir ese cambio?
Tenemos el ejemplo de este pasado fin de semana. Partido entre Real Madrid y Asefa Estudiantes. Real Madrid, colíder de la liga con una sola derrota y primer partido sin sus referentes NBA contra un Estudiantes con muchísimos problemas y en la cola de la clasificación. Estudiantes fue capaz de remontar hasta 17 puntos de desventaja para acabar llevándose el derbi y anotando 90 puntos. El Real Madrid notó demasiado la falta de su referente anotador, de su estrella, en este primer partido sin él y ello desembocó en derrota. Creo que Pablo Laso va a tener un duro trabajo por delante ahora, además de integrar a Singler procedente de Lucentum Alicante (gran jugador por cierto).
Entiendo que en este momento se abre un nuevo escenario en el baloncesto europeo y a partir de ahora habrá que ver qué papel juega cada equipo dentro de ese escenario. Veremos qué equipos son capaces de adaptarse mejor a estos cambios y veremos hasta dónde llegará cada uno.
Personalmente creo que quienes no han hecho cambios en sus plantillas y han apostado por el bloque desde el inicio de la temporada tienen una gran ventaja ahora mismo, ellos ya han trabajado juntos durante todo este tiempo con lo que cada uno ya tiene asumido su rol dentro del grupo.
Després de llegir dies enrere un article d'un company entrenador amb una llarga experiència en bàsquet he decidit fer un post per parlar d'un tema que he comentat en alguna ocasió però que, en aquesta temporada, estic vivint molt de prop.
Aquesta temporada estic entrenant, a part de l'infantil masculí, el premini A masculí del club. Feia bastant temps que no entrenava jugadors tan petits i m'he adonat d'algunes coses que podia imaginar però que no creia que fossin tan greus com crec ara mateix. Una de les coses que vaig aprendre en el seu moment i que crec que tothom sempre tenia molt clar era quin havia de ser el treball a realitzar amb un grup de nens de 9 i 10 anys. Crec que sempre he tingut clar que no és important guanyar 10, 5 o 0 partits sinó què ensenyem o què aprenen aquests nens al final de la temporada.
Quan vaig començar amb ells a final de la temporada passada vaig haver de valorar el nivell que tenien els meus jugadors i començar des d'aquí a preparar el treball a realitzar amb ells per a tota aquesta temporada. Com nens que són, necessiten d'una base per poder desenvolupar després sense problemes tot allò que se'ls sol · liciti. Crec que d'un temps ençà s'ha descuidat molt la feina que es fa amb els més petits pel simple fet de guanyar partits. És evident que als nens els agrada guanyar partits com li agrada a tothom i és aquí on cometem l'error. El difícil és tenir la paciència que fa falta perquè puguin assimilar tots els conceptes de base que es necessiten abans de voler guanyar partits. Malauradament la gran majoria prioritza guanyar partits a que els nens aprenguin una sèrie de fonaments correctament i siguin capaços de posar-los pràctica en els entrenaments i partits.
Portem set jornades en les que he vist 5 equips diferents, tots ells ens han guanyat però he pogut veure-hi (hi ha excepcions) felicitacions a un jugador que finalitza un contraatac per l'esquerra i finalitza amb la dreta, però no he vist en CAP cas felicitacions per fer aquesta entrada correctament sense finalitzar en cistella ... He vist felicitacions per no deixar rebre a un jugador una pilota de banda o fons (agafant de la samarreta) però no l'he vist quan realment ha fet una bona defensa davant de la pilota encara que el seu jugador hagi acabat fent cistella ... Felicitacions a un jugador per fer una "falta tàctica" (recordo que són preminis). Bé, són alguns casos del que estic vivint cada cap de setmana en una banqueta d'un equip premini en què el que hauria de ser important és la feina que fan i no el resultat final del partit.
Tot això em porta a algunes preguntes. Què volem ensenyar als nostres petits jugadors? És important el resultat actualment o potser hem de prioritzar altres coses? Què els exigirem quan siguin júniors? ¿Seran capaços llavors de fer el que els demanem?
M'ha passat més d'una vegada que algun entrenador s'ha queixat que els seus jugadors júniors no entenen les jugades o que no saben segons quins fonaments o que estan mal treballats des del punt de vista tècnic, resulta que en els seus primers anys ells mateixos van portar a aquests jugadors dels que ara es queixen. No tindran alguna responsabilitat en això? Són realment els jugadors els responsables d'aquest problema?
Personalment crec que estem confonent el que hem de treballar amb ells, ho estem confonent des dels clubs, els coordinadors o directors tècnics, els entrenadors fins als pares. Crec que no ens vindria malament reflexionar una mica sobre el que volem i com ho volem per als nostres jugadors abans d'embarcar-nos en els resultats de la competició. Estic cansat de que em preguntin ¿Què, molt malament avui? Heu perdut una altra vegada ...
I QUE? No és important haver perdut una altra vegada!!! Els meus jugadors han evolucionat més que la majoria dels equips contra els que hem jugat en aquest temps!!! I comencen a saber on estan quan surten a la pista (altres segueixen guanyant sense saber-ho), es miren (altres només juguen per fer cistelles i ni es miren) i el que és més important: ES VEUEN!!!
Bé doncs per a tots els que em pregunteu que tal avui, estic molt content amb el treball dels meus jugadors, anem a poc a poc però el que treballem l’assimilem (IMPORTANT) de manera que no crec que s'oblidin d'això i a més a la pista veig cada dia més coses correctes. Al final de temporada parlem.
Ah, i tant me fa si guanyem 10, 5 o 0 partits aquesta temporada ...
Buff! Aquesta última setmana ha estat una mica moguda i torno a escriure sobre una situació que m'ha passat durant aquest llarg pont. Sento la longitud del post però crec que és necessari per tenir totes les dades.
Tot va començar fa dues setmanes quan vam anunciar als jugadors de l'infantil que dirigeixo que el cap de setmana del pont passat descansàvem ja que, d'acord amb el preparador físic i el metge, pensàvem que era bo una mica de descans donat el volum de treball que portem des de l'inici de la temporada.
L'endemà passat ens arriba la invitació a un torneig per a aquest cap de setmana amb gran part dels equips participants entre els candidats a jugar la segona fase de la lliga en nivell A-1, nivell al qual aspirem també nosaltres. El II Torneig Infantil que organitza el CE Laietà, club amb una llarga història al nostre bàsquet. Prèvia reunió amb el coordinador, preparador físic i metge vam decidir que és interessant anar al torneig i fer aquest descans en forma d'entrenaments més suaus en dies determinats. Anunciem als jugadors, als dos dies d'haver dit que descansàvem, que anem al torneig i ens preparem per a això. Cal dir que ens conviden després que els fallin una sèrie d'equips que havien convidat abans i ens conviden per "salvar" el torneig, en paraules del seu organitzador.
Arribem al cap de setmana en qüestió i ens presentem a jugar el nostre primer partit. A partir d'aquest moment notem una actitud cap a nosaltres que no podria definir d'amistosa, cosa que xoca molt a alguns dels meus col·laboradors però a la qual no li dono importància pel fet que sé perfectament el nivell de tensió que hi ha quan organitzes un torneig d'aquestes característiques, tenint en compte que he organitzat el torneig Escobàsquet durant bastants anys.
Abans de continuar voldria comentar, com he escrit en diverses ocasions, que una de les coses que més remarco en els equips que dirigeixo són una sèrie de valors que crec importantíssims a l'hora de practicar qualsevol esport i que tenen a veure tant dins de la pista com fora. Sóc molt "pesat" amb els jugadors a l'hora de comportar-se quan anem a un torneig o qualsevol competició.
El primer dia, en el primer partit, l'organitzador ja va venir a cridar-me l'atenció perquè no li digués res a la gent que era a la taula d'anotació quan estava demanant als àrbitres que en ser el partit a temps corregut no retinguessin el pilota cada vegada que xiulaven una acció. Crec que es va confondre perquè no estava protestant.
Durant el torneig hem tingut tres jugadors lesionats, dos d'ells per un temps i l'organització no s'ha interessat per ells en cap moment, ningú ha preguntat, encara espero a algú que s'interessi per ells. Aquest primer dia havíem acabat el partit sobre les 11:00. Ens havien posat en el segon torn de dinar i jugàvem a les 16:00. Sol·licitem poder entrar al primer torn per poder fer la digestió i ens van dir que no hi havia problema. Vam estar esperant una hora a la porta del menjador i va resultar que hi havia dins del menjador un equip que jugava a les 18:00 i dinava abans que nosaltres. Entrem al menjador a les 14:25! Partim de la base que pot passar en un torneig però és una més de tot el que comentaré fins al final d'aquest cap de setmana.
Diumenge vam arribar a jugar el nostre partit i en demanar vestuari ens esbronquen literalment perquè alguns equips han fet el gamberro al vestidor i han causat destrosses. En aquest moment els diem que nosaltres acompanyem en tot moment als jugadors als vestidors i vam sortir tots junts tancant la porta quan sortim. Som quatre persones al staff tècnic. No contents amb l'explicació arriba, en un moment del dia, l'organitzador i esbronca directament a diversos dels nostres jugadors perquè diu que han trencat els vestidors. Un pare ho sent i li diu exactament el mateix que nosaltres anteriorment, davant el que tenen una discussió pel tema.
Anem a l'últim dia de torneig i al tema important en qüestió. Juguem el nostre partit per al 5è i 6è lloc amb l'UB Sant Adrià. Tot correcte fins al 5 º període en que la taula s'oblida d'anotar uns punts per als dos equips. Això és habitual, de tant en tant, i no té major problema de dirigir-te a l'àrbitre i comentar el tema. Vam fer això i es va corregir l'error, encara que l'altre equip també li faltava un punt. En aquell moment va aparèixer pel pavelló l'organitzador i una seguidora de l'altre equip li va dir que faltava un punt i que la taula s'equivocava perquè estaven rient i poc atents. L'organitzador es va posar a cridar a la dona pensant que era seguidora del nostre equip, al que ella li va respondre que no era de Mataró. En aquest moment, sense abandonar els crits que estava donant, va pronunciar la següent frase: "AQUESTS DE MATARÓ SÓN UNA XUSMA I UNS MALEDUCATS". Va tenir la mala sort de pronunciar aquesta frase just davant dels seguidors del nostre equip, que, lògicament el van respondre demanant explicacions. A partir d'aquest moment vaig poder viure l'episodi més lamentable i humiliant que he viscut en una pista de bàsquet en tots els anys que porto entrenant, que són molts ja.
Aquest senyor, Vicenç Flores, per cert, va entrar a la pista quan estava el partit en joc i va parar el partit. Es va apropar a mi i em va dir que ja podia fer fora dos dels pares del meu equip perquè l'havien insultat i això no l'hi permetia a ningú. Que si no marxaven parava el partit i ens feia fora del torneig perquè a casa seva no l'insultava ningú (ell si pot fer-ho amb un club sencer pel que sembla). La meva resposta va ser que jo puc demanar a un pare que abandoni la instal·lació encara que no sigui la meva funció però no el puc obligar. Va estar fora de si durant una bona estona en què em va dir de tot el que li va passar pel cap, des que estàvem jugant el torneig gratis, fins que aquesta era la seva casa i ens podia fer fora en qualsevol moment. Davant aquest panorama, TOTS els pares de l'equip van sortir de la instal·lació i els jugadors, que no sabien que estava passant, igual que l'equip contrari i els àrbitres del partit, els van aplaudir. En aquell moment em va cridar des de la taula que quins valors els ensenyàvem als nostres jugadors. Jo, no sortia de la meva sorpresa davant tant despropòsit. Finalment, fins i tot després d'abandonar la instal·lació els pares em va dir que el partit no continuava i que ens feia fora del torneig.
Efectivament, vam abandonar el torneig i de camí als vestidors vam poder trobar-nos amb seguidors i entrenadors de la resta d'equips del torneig que estaven tan atònits com nosaltres mateixos. Ens van comentar fins i tot que si fèiem algun escrit ells estaven disposats a signar també. La seguidora de l'equip contra el qual jugàvem i que havia tingut la "discussió" amb el Sr Flores era a la porta plorant a causa de la que li havia liat aquest senyor i ens va demanar disculpes perquè se sentia culpable de la nostra exclusió del torneig.
Finalment, mentre estàvem al vestidor perquè es poguessin canviar els nostres jugadors, van enviar a quatre persones a ... vigilar? En aquest moment ens vam sentir com a delinqüents amb quatre policies vigilant.
Això és el que va passar i ara passo a donar la meva opinió al respecte.
No puc entendre que una entitat com el CE Laietà amb els anys d'història que té en el nostre bàsquet tingui en aquest senyor al seu coordinador o organitzador del seu torneig. Aquest senyor ens ha humiliat, maltractat i menyspreat durant tot el torneig i el que és més greu, ha abocat injúries i ha embrutat el nom del meu Club, la Unió Esportiva Mataró greument.
Sóc el primer a demanar explicacions als pares si considero que han sobrepassat el que ha de ser animar l'equip. Sóc el primer que reprenc als meus jugadors si no es comporten com deuen. Sóc el primer a entendre i acatar situacions imprevistes en un torneig perquè sé el que significa muntar un torneig d'aquestes característiques. Jo he defensat sempre per sobre de tot als meus col·laboradors en els tornejos i crec que és el que s'ha de fer però excloure a un equip (no deixen de ser nens de 14 anys) per una rebequeria amb una persona del públic em sembla fora de lloc.
Acabo, felicitant l'actitud dels jugadors d'aquest equip, que durant el torneig han patit baixes importants en el grup i que han sabut sobreposar-se a això demostrant caràcter i treballant al màxim per tirar endavant el torneig, fins i tot quan ningú donava un duro per nosaltres i fins i tot ens animaven a retirar-nos per les baixes. Ells, només ells, han demostrat, una vegada més, que la força del grup està per sobre de tot. Que quan les coses es posen complicades són capaços de donar el que han donat i que malgrat l'ànim general de pessimisme ells són capaços de creure en el grup i, el més important, creure en nosaltres.
Tots ens equivoquem, jo el primer, però no em rendeixo per res ni per ningú i torno a reafirmar-me en que aquest és un grup excel·lent, amb els seus defectes lògics, però un grup excel·lent i ningú ens enfosará, ni un torneig ni cap dels que saben tant i s'atipen de parlar i parlar.
