Actitud o forma física

Després de veure el partit de quarts de final de la selecció espanyola contra Franca d’ahir he començat a llegir la premsa i arribo a la conclusió de que tothom diu la seva i hi ha opinions per a tots els gustos. Així doncs, jo també ho faré després d’analitzar el que he pogut veure fins ara.

Començaré per felicitar l’enorme partit d’ahir dels homes de Scariolo. Gran partit deixant fora del torneig un gran equip que encara estava invicte. Un partit que vam poder disfrutar d’allò més amb una grandísima defensa, sobretot a la gran figura de la selecció francesa, l’NBA Toni Parker. Primer en Ricky Rubio i dresprés en Raül López van aconsegui desquiciar-lo totalment.

Anem ara a analitzar el camí de la selecció fins arribar a aquest partit. Si be he de reconèixer que ja des de bon començament la selecció s’ha trobat amb lesions inoportunes que han condicionat força la seva preparació, crec que és només un petit detall dintre de la dinámica de joc. És cert que l’aspecte físic i mental influeix molt en el rendiment d’un esportista però també és cert que hi ha una máxima que és l’actitud. Aquí és on penso que s’ha fallat en un moment determinat.
Anirem pas a pas. Abans de començar la preparació es podia llegir la premsa i tots els diaris, webs i demés mitjans de comunicació parlaven de la medalla d’or que guanyaria la Selecció espanyola. I això sense haver jugat un sol partit!!! Tant s’ha dit i s’ha parlat d’això que ja tenim un tema per distreure els jugadors. Absolutament favorits per guanyar-ho tot.

Comença la preparació amb lesions, el cas Ricky, etc, I comencen els partits. Aparentment tot funciona correctament si parlem de resultants però no era dificil de veure que només es “posaven les piles” en moments determinats i per guanyar el partit. Comencem a veure falta d’actitud durant bona part dels partits. Arriba el partit contra Lituània i tothom te clar que els passarem per sobre. Resultat? Ells passen per sobre de la selecció sense gaires problemes.

Comença l’Eurobasquet i a la fase de grups el que es veu a pista és lamentable i penso que no te res a veure amb la forma física. Només hem de veure el posat dels jugadors en defensa, amb braços abaix i sense gaires desplaçaments, lamentable per a una selecció com aquesta. En atac també hi ha simptomes d’aquesta “passivitat” amb precipitació, mala selecció de tir, etc. S’ha hagut d’arribar a estar casi a fora de l’Eurobasquet perquè veiesim un canvi d’actitud en els jugadors. Conentració i activitat davant el joc han portat a veure de nou a la Selecció espanyola que estem acostumats, si més no, s’assembla força a aquella que va aconseguir l’or al Mundial o les dues plates a l’Europeu de Madrid i a l’Olimpiada.

Per tant, penso que encara que la vessant física té que veure molt en el rendiment d’un jugador, ha estat més una qüestió d’acitud que no pas física.

Per acabar, no voldria obviar el tema de l’entrenador. Aquí, i crec que també s’ha parlat força del nivell d’implicació del grup amb Sergio Scariolo, penso que és una part més que pot influir molt en l’actitud dels jugadors. Personalment crec que alguna cosa hi ha amb l’entrenador Italià, encara que no ho sabrem si no surt de dins del grup.

Nova temporada, nou projecte

Aquesta temporada 2009/2010 començo una nova etapa que espero sigui tan satisfactòria com ha estat la que vaig tancar a començament de juny. Per una banda comencem a treballar amb un grup de la generació del 98 (minis) que té molt bona “pinta”. És un molt bon grup de treball amb moltes ganes d’apendre. Penso que hem format un bon grup al que se li pot treure molt per la seva actitud de cara al treball.

Com sempre, he format el meu equip de treball amb persones que penso, donaran un plus de qualitat a la nostra feina. En aquesta ocasió puc estar molt satisfet de tenir en el meu grup de treball a grans profesionals i també grans persones. En Marc Batlle tornarà a fer-me costat com a segon entrenador en aquest projecte, ja són 5 anys!!! I espero que singuin molts més. Aquesta temporada serà especialment difícil per a ell donat que portarà el Mini B femení i a més els seus estudis l’impediràn estar tant de temps com voldriam tots dos però de qualsevol manera estarà treballant amb nosaltres sempre que pugui.

Per altra banda tindrem, ocasionalment, en Sergi Ventura, que portarà el Mini B masculí i ens donarà un cop de mà també quan pugui. A més tindrem dos components al “staff tècnic” que seràn el que denomino “aprenents”. En Marc Traver i en Joel Fernández estarán amb nosaltres “aprenent” això de fer d’entrenador. Ells són cadets, juguen al Club i estàn interessats en poder portar equips en un futur. I parlant de portar equips en un futur ens podem felicitar, ja que una de les persones que la temporada passada teniam en el nostre grup de treball amb l’infantil A, en Francesc Riera, aquesta temporada portarà el premini B masculí. És un començament i el desitjo tota la sort del món en aquesta difícil tasca que és fer d’entrenador. En un pròxim article parlaré d’aquests joves que comencen o volen començar i la responsabilitat que tenen envers ells tant els clubs com els entrenadors amb més experiencia.

He deixat pel final, com sempre, el delegat de l’equip. Ell serà en Paco Gil, la temporada passada ja va ser delegat de l’equip i penso que ens pot ajudar molt. Ell portarà tot el referent als desplaçaments, tornejos i les “estadístiques” que portarem. A més de la relació amb el Club, amb els pares, etc.

Finalment parlaré d’una nova tasca que començo en aquesta temporada i que espero poder desenvolupar de la millor manera possible. Es tracta de la coordinació en una Escola de la nostra ciutat que actualment no té gaires equips i la nostra feina serà incrementar el número d’equips i, en conseqüència, el número de participants. Estic parlant de Salesians, una escola d’on han sortit infinitat de jugadors i jugadores que formen part de la Unió actualment. En aquesta nova experiència tinc tota la il·lusió del món i espero poder aportar el meu granet de sorra per tal que retorni als nivells de fa uns anys.

Bona temporada a tothom!!!

Fi d'un cicle

(Aquest article el volia penjar ja fa cosa d'un mes però m'ha estat impossible fer-ho, per tant el penjaré ara, després d'unes setmanes. Es tracta d'una mena de repàs de les últimes dues temporades amb la generació del 95.)

Arribats a aquestes alçades acaba un cicle que va começar el juny de 2007. En aquell moment agafavam les regnes de la generació del 95, una gran generació a nivell català i en el cas del nostre club també, per fer una feina a dos anys (preinfantil – infantil). Inicialment vam fer el preinfantil A pensant en un grup de treball on primès la feina i el sacrifici a l’hora tant d’entrenar com de jugar.

La temporada 2007-2008 (preinfantil) va ser una temporada d’adaptació dels jugadors a una manera de fer diferent per part del staff tècnic. Tot i això es van anar passant etapes i vam acabar la temporada amb una bona feina feta i les ganes de començar a treballar en la temporada següent.

Al juny de 2008 vam començar a treballar amb una trentena de jugadors per tal de fer un infantil A molt competitiu i desprès d’unes setmanes d’entrenaments vam decidir, conjuntament amb el club, que es podien fer dos infantils força competitius. Llavors vam fer un infantil A amb 10 fitxes amb els jugadors més forts i un infantil B amb 12 fitxes (inicialment 14) per tal d’anar rotant jugadors. Podem dir que la feina ha estat la mateixa tant en un grup com en l’altra donat que l’entrenador dels dos infantils he estat jo mateix. El club va creure que una bona manera de treballar amb tot aquest grup de jugadors era que els portès el mateix entrenador i així es va fer.
Ens vam posar a treballar i la temporda ha anat força be en tots dos casos. L’infantil A, amb 4 noves incorporacions, va trigar una mica a començar la seva millora però a poc a poc va anar agafant el tó i fins i tot es va guanyar la MiniCopa infantil d’equips EBA.

Desprès de Nadal, però, va ser el moment en que millor bàsquet es va fer i on millor van entrendre el joc. Va ser al torneig Ciudad de Paterna i, a més de guanyar el torneig, el joc de l’equip va causar molta admiració per terres valencianes. Finalment es va acabar la temporada en un moment en que costava una mica jugar i en moments s’oblidava que això funciona en equip i no amb individualitats. En definitiva, aquest grup te un gran marge de millora encara i espero que l’aprofitin.

El cas de l’infantil B és molt diferent. En un inici es va començar a treballar però els jugadors van agafar una idea equivocada del potencial de l’equip. Això ens va portar a perdre el primer partit donant una imatge molt dolenta, cadasqun feia la seva i així ens va anar. Això té un costat bo i no és altra que adonar-se que sense treball no hi ha res. Dit i fet, a partir d’aquell instant el grup ha fet una feina increíble fins al punt que no s’ha tornat a perdre cap partit en tota la temporada i, més important si més no, han acabat entenent el joc millor, potser, que l’infantil A. Les meves felicitacions per aquests jugadors per la seva feina durant tota la temporada. Ha estat un plaer treballar amb tots ells.

Per part meva només puc dir que ha estat una temporada en que he disfrutat molt amb aquest grup de la generació del 95 i que tanco aquest cicle de dues temporades amb la sensació d’haver fet una bona feina juntament amb el meu equip de treball. A partir de la temporada que ve comencem un altre cicle amb la generació del 98 i només espero poder treballar tant satisfactòriament com ho he fet les últimes dues temporades.

L'entrenador i la seva...formació?

Entenc que una de les feines més importants d’un entrenador, a banda de moltes altres, és, la seva “formació continuada”. De la mateixa manera que un metge no acaba mai la seva formació un entrenador tampoc ho fa.

En aquest sentit crec que hi ha moltes maneres d’anar evolucionant com a entrenador igual que ho fa un metge (per continuar amb l’exemple anterior). Des de veure partits (tant per TV com en directe i de diferents categories i nivells) a mirar entrenaments d’altres entrenadors, assistir a clínics, xerrades, etc.

Un dels problemes que veig actualment en els entrenadors que comencen és que sembla que estiguin en possesió de la veritat absoluta i que ningú els pot ensenyar res. Expressions com "aquest que m’ha d’ensenyar a mi" ó "d’aquest tio que puc aprendre?" són el pa de cada dia. Jo penso que sempre es pot aprendre, inclús de l’entrenador més novell, petits detalls, maneres de fer, de treballar, etc.

Explico tot això perquè de vegades sento una mena de “ràbia” quan sento entrenadors que es queixen de l’equip que els han donat perquè no està a la seva “alçada”, però quina és la seva alçada? Hauriam de veure quina és la seva preocupació per la seva formació, ja que d’aquesta formació dependrà la dels seus jugadors.

Estem en uns temps en que tothom vol portar equips punters i fer “bons resultats”. Que són bons resultats ? La majoria dels entrenadors actualment enten els bons resultats com a quedar primers de la seva competició sense parar-se a pensar si estem formant els jugadors correctament. Tothom té molt clar que a Catalunya hi ha un nivell molt alt de bàsquet però ens estem equivocant perquè cada cop més la resta de Comunitats ens estan demostrant que també estan treballant i els resultats a nivell de Campionats d’Espanya de Seleccions Autonòmiques ho deixen ben palès, ja no existeix aquella diferència que hi havia abans. Penso que ens estem acomodant i pensant que treballant poc tot seguirà de la mateixa manera que abans, però ens estem equivocant, i això s’està demostrant. Es clar, això influeix en la formació dels nostres jugadors.

L’altra dia vaig poder assistir a un Clínic organitzat per l’AE Boet Mataró i la Federació Catalana de Básquetbol. El Clínic el donaven en Josep Mª Margall, ex-entrenador de la UEM i entrenador del Joventut de Badalona, i en Lucas Mondelo, entrenador de Lliga Femenina amb l’Olesa Espanyol.

En Josep Mª Margall va parlar de técnica individual, dels petits detalls a corregir perquè els jugadors siguin millors, tinguin un aventatge amb la seva técnica. També va parlar del tir. Tot això amb demostració a la pista per part d’alguns jugadors cadets de Boet.

La segona part del Clínic la va donar en Lucas Mondelo, que ens va parlar d’una cosa que jo considero molt important i que he comentat en alguna ocasió en aquest blog, ell va parlar de la tàctica individual, la lectura de joc, el passe. Xerrada molt interessant amb demostració a la pista també i amb exercicis per fer pensar els jugadors i fer-los prendre decisions en funció del que veien.

Voldria felicitar l’inciativa presa per l’AE Boet d’organitzar aquest Clínic que penso ens va servir a tots els que hi erem.

Tot plegat va estar molt be i hi havia entrenadors de tot arreu. Em va sobtar una cosa, cap mena de publicitat per part dels clubs de Mataró, no sé si perquè no ho trobaven interessant o perquè se’ls va passar publicitar-ho però el fet és que no es pot ignorar una reunió d’aquest tipus, ja que no en tenim gaires en aquesta ciutat. Evidentment, dels entrenadors dels clubs de Mataró hi havia molt poca representació. No sé si entendre que no interessava la xerrada però penso que no anem sobrats d’aquest tipus d’actes.

Ara recordo una xerrada que va organitzar la UEM aquest estiu amb la presencia de Joan Montes, Albert Illa, Carles Marco, Josep Mª Margall i en Jordi Ventura a la que van venir no més de 6 entrenadors de la casa.

Aquesta és una reflexió que fa temps que em faig i que volia compartir.

La força del grup

Últimament està de moda xerrar sobre aquest tema donat que tenim el model perfecte a tots els mitjans de comunicació constantment: el barça de futbol amb el seu entrenador al capdavant Pep Guardiola. Aquest debat, que sembla tot un descobriment, es molt vell i crec molt encertat per traslladar-ho la bàsquet, i si em permeteu el portaré, com sempre faig, a la meva experiència personal, l’infantil A de la Unió Esportiva Mataró.

Per allà el mes de juny vam començar a donar forma al que havia de ser l’equip infantil A per a la temporada 2008/2009. No entraré en masses detalls en quant a la confecció de la plantilla, únicament diré que vam decidir fer un infantil amb 10 fitxes i un altra més llarg amb jugadors amb una projecció per donar el salt en poc temps a l’A i anar rotant durant la temporada. Be, el tema no és ben be aquest.

Vam fer un equip amb 10 fitxes amb 4 jugadors nous que s’incorporaven de diferents equips, amb les seves maneres de fer, de funcionar, amb diferents protagonismes i amb diferents nivells tècnics, tàctics, etc. La primera impressió al veure l’equip físicament era de “molt bona pinta”, gent gran, físic important… La feina era, doncs, que aquests 10 jugadors juguessin com un equip, pensessin com un equip, com si fossin només “una unitat”. Aquí poso tot l’èmfasi “UNA UNITAT”, el GRUP.


Individualment teníem 10 bons jugadors, cadascun amb les seves característiques, els seus defectes, etc. Llavors la nostra feina era que cada jugador aportés al grup tot el que era positiu pel grup.
Amb els primers entrenaments i partits els jugadors comencen a agafar el seu rol a dins de l’equip. Alguns se senten importants i això els dóna confiança i la seva feina millora. Hi ha d’altres que, potser, no se senten tant importants com la temporada anterior (sobretot jugadors procedents d’altres equips on marcaven diferencies clarament) i això els porta a una pèrdua de confiança que, lògicament, afecta el seu “rendiment”. Estem en un punt en què hem de treballar de valent perquè els primers segueixin amb la seva feina i no baixin la guàrdia i els segons han de fer un canvi a l’hora de valorar la seva aportació. Aquí penso que és molt important la feina de l’entrenador. El jugador s’ha de sentir emocionalment, psicològicament important pel grup. Si aconseguim això tindrem un grup de jugadors capaços de desenvolupar una feina de molta més qualitat.

És en aquest punt en que hem de treballar perquè totes aquestes “unitats” treballin com una sola, si aconseguim això els resultats són molt gratificants independentment del resultat final dels partits.

Recentment hem tingut la oportunitat de jugar un torneig a València i puc dir que allà va guanyar “La força del grup”, tothom se sent important, tothom aporta coses al grup i al mateix temps tothom valora molt la feina dels companys.

Be, aquest és el primer pas…