Fa temps que des dels estaments governamentals s’està al darrera de l’esport amateur, de formació. S’està al darrera dels clubs de formació, sense ànim de lucre. I s’està al darrera dels milers de persones que ocupen el seu temps en el seu hobby, tot i que ha requerit de cursos i formació per tal de tenir una titulació per poder exercir.
Aquestes persones, monitors, entrenadors, voluntaris, han passat, durant anys, hores i hores dedicades als seus respectius clubs amb l’únic afany de millorar ells mateixos i fer millorar els seus clubs i, el que és més important, els jugadors en formació.
Potser s’ha oblidat que aquests grans de l’esport que tenim actualment van passar per per aquest esport de formació que ara intenten matar amb una llei molt poc lògica i poc flexible amb el que hi havia fins al moment. Una llei que ha fet, provablement, gent que no ha viscut aquesta realitat en el nostre esport.
Quan he començat a escriure aquest article feia poques hores de la reunió informativa que s’havia dut a terme a la Sala d’actes de l’Hotel Plaza. Amb el pas de les hores les xarxes socials s’han omplert de manifestacions d’entrenadors indignats amb aquesta situació que ens toca viure, sobretot a partir de l’1 de gener.
L’explicació per part d’Ensenyament és que, tal com diu la llei, l’activitat que duen a terme els entrenadors des de sempre passa a ser considerada una professió. Però només en l’àmbit formatiu/acadèmic, vull dir que fan obligatori tornar a estudiar el que ja has estudiat i pagat anteriorment. Un cop tens aquest títol de grau mitjà o grau superior és necessari que estiguis inscrit en el Registre per tal d’estar “regularitzat”, ja que en cas que no sigui així estàs exposat a una sanció tant l’entrenador com el club.
Em venen moltes preguntes a la ment sobre aquesta agressió a un col·lectiu que per altra banda està ben preparat i sempre ha tingut la inquietud de formar-se constantment, ja sigui amb els cursos que s’organitzaven des de la Federació Catalana o be des de la Federeción Española (en el cas del Superior). Els entrenadors acostumen a invertir, a més del seu temps, diners per tal d’anar evolucionant en la seva formació i adaptar-se al temps i les novetats com ara les noves tecnologies. Tot això, d’un dia per altre, ja no serveix?
El fet de regularitzar la situació no em sembla malament si encetem la regularització en tots els seus àmbits. La pretensió actual és dotar aquesta activitat del rang de professió, però això vol dir contractes de treball, Seguretat Social, sous dignes com en tota la resta de professions? Si la pretensió és només regularitzar els títols dels entrenadors que ja han fet penso que el plantejament està fora de lloc.
El resum més clar del que significa per un entrenador el tenim en una carta que va publicar Basket Vallés, de la que reprodueixo un petit tros:
En fin, si quiero ahorrarme dolores de cabeza debo seguir los siguientes pasos:
1.- Me entrevistará un técnico en deportes y me asesorará sobre qué y cómo debo convalidar los títulos. La entrevista en cuestión vale 60 míseros eurillos y no da derecho a nada. También me harán una entrevista con 6 preguntas en plan concurso para calibrar mis conocimientos y experiencia. Digo yo que podrían mirar mi historial en la Federación. ¿Me pedirán mi trayectoria en el Supermanager también?
2.- Habrá que hacer una prueba de acceso. No sé si con mis michelines podré hacer virguerías como hacer 5 sentadillas consecutivas o cruzar la pista en 15 segundos pero me pondré a tono, ya me conoces. ¡Ah! La prueba vale 49€ ¡Se me olvidaba!
3.- Una vez haya superada la ardua prueba de acceso física (y haya abonado el dinero correspondiente) deberé pagar por la convalidación de los títulos que tengo y luego me dirán qué es lo que me falta para acabar de ser un Técnico Superior en Baloncesto -o algo así-, clases que deberé realizar en los institutos que a tal efecto destine Ensenyament pagando religiosamente por cada crédito. Vamos, que volveré a juntarme con la muchachada, hora del recreo, bocadillos, cigarros a escondidas y demás…. Solo nos salvaremos de todos estos clichés de instituto los que trabajemos, estudiemos o cuidemos a alguna persona que lo necesite -todo acreditado, claro-, el resto a las aulas, y nosotros a hacer las horas indicadas de manera semipresencial -que aún no sé como las haremos-.
4.- Con la titulación catalana concedida, todo pagadito y a buen recaudo, solo me quedará inscribirme en el Registro de Actividades del Consell Català de l’Esport y ya seré un entrenador profesional -almenos académicamente- aunque un colega me ha dicho que cuando estemos ‘fichados’ comenzarán a pedirnos IRPF, seguridad social y demás… ¿Después de todo esto crees que serán capaces Antonio?
Podeu veure la carta sencera en aquest enllaç
Aquest és el reflex del sentir dels entrenadors en aquest moment. Penso que la manera de fer aquesta regularització dista molt de ser lògica i està molt a prop de ser una agressió a un col·lectiu que, està demostrat, està ben preparat per fer la seva feina. Fins al dia d’avui tots hem tingut clar que el que fèiem era un hobby, més encara tenint en compte les “retribucions” que es perceben en el nostre esport.
En tot cas volia fer una reflexió sobre el que ha passat en les últimes 24-36 hores després de l’inici de les reunions per explicar la nova situació.
1 comentario:
Bon escrit.
Publicar un comentario